divendres, 2 de juny de 2017

EL RETORN DEL EXILIATS (quarta part i última)

Document acreditant que Raquel Alsina era espanyola indispensable
 per tornar a Barcelona

A tots els que tornaven cap a Espanya des de l’exili, els ferroviaris francesos els van posar una màquina i un vagó gratis a la fi que els dugués fins a Cervére i d’allà fins a Port Bou. El camí de 1939 però al revés i com aleshores no teníem diners, sols el que duien posat, a Port-Bou no hi ha Creu Roja amb un plat de sopa i roba, en realitat a l’Espanya de Franco no hi havia Creu-Roja, hi havia la Guàrdia Civil, desprès d’un llarg dia d’interrogatoris una altra vegada ens van pujar al tren cap a Barcelona ¡cap a casa! ¡cap a casa!.


Estació de Port Bou ara en desús . Foto autor desconegut

La meva tia Rosa i Elisa van tornar el maig de 1944 i són acollides per caritat al Guinardó pels Casals-Alsina, atès que a tots els fugitius de 1939 els vencedors ens van requisar els nostres bens i no tenim res de res.

L'avi Piquer
L’avi Piquer va tornar quasi al mateix temps que nosaltres, a Perpin el van acollir un convent de monges i en van fer tornar en mig d’una peregrinació a Lourdes com un malalt sense nom. Aquí estava condemnat a mort en cas que el trobés la policia.

En setembre de 1944 França era un trencadís al final de la segona Guerra Mundial, els ponts i línies aèries volades, les línies telefòniques, telegràfiques o tota forma de contacte entre pobles tallades. Hi ha llocs alliberats com Perpinyà, però encara es segueix lluitant en molts llocs entre els maquis i els alemanys, no se sap quin lloc és lliure o no, la frontera am Espanya tancada, nosaltres la creuem amb l’ajuda de la «cofradia» del ferroviaris, els d’aquesta banda són antics lluitadors de la CNT camuflats.

L’Estació de França, la policia va lliurar a la mare un «permís de residència» per a ella i les seves filles, dues d’elles havien nascut a França, amb l’obligació de presentar-se a comissaria una vegada al mes.

Estació de França 1935. Desconec l'autor



Permís de residència a Barcelona


I un com a Barcelona, on anar?. Quan les tropes franquistes van entrar en 1939 a Barcelona, varen apoderar-se de tots els pisos i els seus continguts, de tots aquells que havien fugit o bé per amagar-se o per anar-se’n a l’estranger; segons els havien explicat de casa els avis s’havien endut inclús les vidrieres de la botiga. A casa d’elles el coronel se la guàrdia civil que va baixar a requeriment de la mare, duia els seu canti de manises a la mà!!.

Finalment la família els va donar un cop de ma, com no podia ser d’una altra manera.

La mare i l’Esmeralda anaren a viure a casa de l’oncle Nilo, afortunadament la tia Lídia estava encantada amb la nena d’un anyet. La Carme va anar a raure a casa la tia Rosina que no disposava de lloc per a ningú més, atès que també havia acollit l’àvia i la tia Rosa. Havien entrat a Espanya abans que elles i la tia rosa treballava pels seus cosins germans. A la Raquel li toca viure amb el cosí Carles, la seva dona Maria Teresa i la seva cunyada Matilde.
Raquel Piquer

Per a la família els que tornen són una plaga de llagosta i a sobre perillosa davant l’autoritat i la més desagradable sembla ser la Raquel, que desprès de quatre anys fora dels país, parla ja poc català i menys encara de castellà, no li agrada anar a missa, contradiu als homes quan diuen bestieses i no es passa el dia pendent de la seva roba ni cosint, llegeix el diari i li interessa tot el que passa al món i segons repeteix sovint, no té cap interès per casar-se. ¿Als onze anys, tot això?, doncs així era, molt madura per l’edat era posseïdora d’un fort caràcter resultat de tot el que havia hagut de viure els últims 5 anys de la seva curta vida.

La tia Lídia la volia col·locar de mainadera a la part alta de Barcelona per tal d’ajudar la família a sortir del forat on es trobava. En quant a l’avi, que també va creuar la frontera i ningú no sabia com, ni tampoc on vivia; apareixia i desapareixia de visita a hores intempestives de la nit. Quasi no s’aguantava ja dret ni a penes tenia veu, estava tísic terminal. Des de 1940 el buscava la policia i si l’arribaven a trobar l’haguessin afusellat.

El 7 de maig de 1945, desprès d’haver provocat un munt de morts, acabà finalment la II Guerra Mundial a Europa. El successor de Hitler va ser l'almirall Karl Dönitz qui va donar la seva autorització al general Alfred Jodlper signar la rendició incondicional d'Alemanya.

Ricardo Piquer
En Ricardo en meu padrastre va tornar de l’exili quan la guerra mundial va acabar creuant les muntanyes de la Vall d’Aran amb un company murcià i un altre madrileny. Quan van arribar a Barcelona van prendre consciència de la situació real del país i decidiren abandonar les armes i enfrontar la duresa d’una vida en un país vençut i pobre, on mancava de tot, i així cadascú va retornar a les seves cases i al seu lloc d’origen.

Com la família estava repartida entre diferents cases de la família, l'oncle Arseni casat amb l’Ester, germana de la mare, li va oferir una habitació on dormir.

Mentrestant el company murcià que havia tornat al poble, va ser denunciat per algun veí que sabia de les seves idees i abans que cap guàrdia civil li posés la ma a sobre, va cantar com i amb qui havia entrat al país.

D’aquesta manera, la policia a Barcelona, va començar a buscar a en Ricardo, a Barcelona i una nit es va presentar a casa de l’Arseni i se’l va endur a la comissaria de la Via Laietana on segurament no s’ho va passar massa bé, s’hi va estar tres dies i desprès va ser traslladat a la presó on hi va estar reclòs durant sis mesos.

La policia també va detenir a l’Arseni i se l’endugué també a la comissaria de la Via Laietana, de trist record per a totes i tots els qui han passat per les seves dependències.

Arseni i Esther i la seva filla Judith
El comissari, va començar a fer-li les mateixes preguntes una vegada i una altra «usted no sabe que quando alguien acoge un huésped en su casa ha de comunicarlo a la policia?», l'oncle sempre responia el mateix «comisario no se trata de un huésped sinó de un familiar, de un invitado», així una vegada i una altra fins que l'oncle  ja cansat li etzivar al policia :

- El diccionario de la Real Academia de la Lengua, señala que un huésped és una persona alojada en una casa ajena, i en cambio un invitado és «una persona que ha recibido una invitación», a ver si se lee el diccionario hombre.

El comissari muntà en còlera i el va fer tancar 21 dies a la presó Model, en un cela d’aïllament però com les presons estaven saturades, en la cela a més d’ell hi havia set persones més.


Dibuix d'Arseni Pellicer en la Presó 1945




Dibuix d'Arseni Pellicer en la Presó 1945


















Sobre juny de 1945 torna l'oncle Juan amb els maquis amb els maquis que arriben fins el Maestrasgo, on va ser capturat. Li van caure dotze anys i un dia a la presó de San Miguel de los Reyes a València.

En Franco en 1946 es belluga amb més de compte a la fi que els aliats oblidin qui és i on està ideològicament parlant. La guerra s’ha acabat a Europa malgrat a l’Asia encara continua.

Es van llençar dues bombes atòmiques aquell mateix any contra dues ciutats del Japó, però els aliats ja sols pensen en tancar ferides.


Bomba atòmica llençada pels americans sobre Hiroshima




Al llarg de la Guerra Civil Espanya gràcies a Franco, havia perdut al seus millors intel·lectuals, lliure pensadors, etcètera i busca desesperadament la forma de convèncer al món que ell és un governant legítim i que aquí hi ha lloc per a tothom.



Àvia Montanyà
Per aquesta circumstància, els nostres parents, els Coromines, nets d’una de les germanes de l’àvia Montañà, fills de cosí germà del meu pare en Pere Coromines (regidor de l’Ajuntament de Barcelona en les eleccions del 1909 i diputat a Corts en les eleccions generals espanyoles de 1910 i 1914 . De 1928-1930 durant la dictadura d’en Primo de Rivera, fou President de l’Ateneu Barcelonés , va morir exiliat a Buenos Aires), van poder tornar .

En Joan Coromines el seu fill, era filòleg que fundà a Nova York el casal català, en Franco li promet el retorn de tots els seus bens, que inclouen una cadena de farmàcies a Sans i Hostafranc, per tal que torni, tan desesperats estaven per la manca de intel·lectuals que poder lluir en aquest país tan gris, i així ho va fer.

Família Soler-Corma
En José Sala es va veure obligat de tornar en 1943, perseguit per pertànyer a una xarxa que passava jueus a Espanya, té la sort que el seu pare, a la caseta que va construir al Guinardó en 1888 al carrer Sales i Ferrer, hi va afegir un pis pensant en el seu fill i hereu, per altra banda, com era orfebre i treballa a casa, té feina per a ell.

La seva dona la Mercè Corma qui va anar amb nosaltres a viure a Tarbes amb la seva germana la Rosa Corma, intenta convèncer a en José a la fi que torni a França. La seva germana està casada amb un ric joier del sud de França així que feina bona no li faltarà però en José mig obligat per la família vols quedar-se a Barcelona i fa que la Mercè finalment torni amb els seus fills Griselda i Francesc en 1946.

Els fills dels que varen fugir en 1939, la majoria estem desubicats en un país, gris, fosc i pobre que era la Barcelona de postguerra.

En Francec té 17 anys, la família del seu pare volen que faci de manobre per dur diners a casa, la Mercè es rebota i treballa nit i dia de modista per tal de pagar els estudis del seu fill al Licee Francés de Barcelona.

Però també lluita perquè la seva filla Griselda pugui estudiar i també convenç als meus pares a la fi que pugui estudiar també però, com no hi ha diners per fer el batxillerat ni cap carrera, fem el Peritatge Mercantil a la acadèmia Jaumà a Gràcia. La Griselda va durant el dia, jo de nit atès que durant el dia he de fer de cuidar de la casa i de les meves germanes.

Mentrestant els meus pares havien pogut llogar un semisoterrani al carrer Ercilla, a la fi de viure tots plegats. Com ja he dit faig la feina de casa fins que en complir els 14 anys, arribo a l’edat legal de l’època per poder treballar, segueixo estudiant per la nit fins que un dia en l’acadèmia Jaumà em va dir que havia esgotat totes les pròrrogues i que ja no tenia dret de poder-me examinar oficialment

El meu pare em troba feina a casa d’un «ex company armes» que oficialment no existeix, atès que consta oficialment que va ser afusellat i mort (2), l’empresa, per tant, consta a nom de la seva dona.

Quan ja treballo la mare deixa la seva feina, segueixo estudiant fins que un dia en Jaumà em
llibre Academia Massé
comunica que he esgotat totes les pròrrogues i que no podré examinar-me oficialment a menys que no faci el servei social. Trigo uns quants anys en decidir-me a fer-lo i com els estudis són l’única cosa que em fa suportar aquest món gris que m’oprimeix, estudio anglès en l’acadèmia Massé.

Esmeralda i Carme Piquer
A casa les coses es compliquen amb la malaltia de la meva germana Carme, segons els metges pot morir en hores, dies, o alguna setmana. Finalment viu 8 anys, dels 12 als 20, nosaltres encantats però la seguretat social de l’època només cobria sis mesos i Caritas no ens ajuda atès que no anem a missa. Aquest problema fa que ens haguerem d’endeutar durant anys.

Parlem una mica d’aquest món gris dels anys quaranta i cinquanta. No existeix diàleg entre els que van tornar i els que es van quedar. Aquests últims no sabem res de l’odissea que han viscut els refugiats a França i els que van marxar tampoc coneixen els temps d’oli de ricí, els dos anys de mili que estan obligats a fer els soldats republicans quan tornen, de les places de toros, els camps de concentració d’en Franco plenes a vessar, el cap afaitat de les dones «considerades rojas», del nadons morts d’inanició perquè els abastos falangistes «no dan leche a los hijos de los rojos» i les mares tampoc tenen llet al pit a causa de la desnutrició, però com deia en Queipo de Llano, el General Mola i un llarg etc, «debe acabarse con los «lobos, lobas y lobeznos»*

Així anaven les coses durant la llarga època de la postguerra, una postguerra que va ser molt llarga i on només pel que fa a Barcelona es van afusellar més de 160.000 persones.

¿Estavem de refugiats allà en el que hauria de ser casa nostra!, era el càstig pels somniatruites que es permetien creure que podien crear un món millor.




La família Piquer/Alsina i filles i Mercè Corma i filla en l'av.
Mare de Déu de Montserrat en 1948




  • Fonts informatives : Fotos, documents i record de Raquel Piquer

2) L’amic amic d’en Ricardo, que constava com oficialment afusellat, en realitat va poder escapar de la mort, estava darrera de tot de les persones que anaven a afusellar en massa i fent-se el mort i poc apoc va reptar pel terra i fugir de la mor.