PLANAS ARMET, familia relacionada amb l'arribada del ferrocarril i amb els barris del Guinardó i d'Horta

La saga Planàs més coneguda, comença amb Francesc Planàs i Molist casat amb Eulàlia Armet. Aquest matrimoni va tenir sis fills, tres nois i tres noies, un d‘ells va ser en Claudi Planàs i Armet el protagonista principal que no únic de la nostra història.

Tot comença amb en Francesc Planàs i Molist,  l‘impulsor de la companyia ferroviària que, quan va el van fer director, passava per moments de gran dificultat econòmica.

Sobre la importància de la seva persona se‘n parla en el WEB de l‘Ajuntament de Port Bou : -En Francesc Planàs i Molist-, impulsor de la Cia. dels Ferrocarrils de Tarragona a Martorell i Barcelona. Aviat es va configurar com el nou home fort d’aquella Cia. que, nascuda modestament, lluitava amb força per a connectar la populosa i industrial Barcelona amb l’interior peninsular. La seva intel·ligència, la seva entrega i la seva capacitat li van permetre vèncer els reiterats obstacles amb els quals hauria de trobar-se. Les conseqüències de la fallida del constructor de la línia, de la crisi financera de 1866 o de la tercera guerra carlina, van ser superades sota la direcció d’un home incansable acostumat a la lluita que, malgrat tanta adversitat, va aconseguir convertir la Cia. en un referent per a la resta de les de Catalunya.

La família Planàs – Armet, com ja hem apuntat, va tenir quatre fills, el nom d'algun dels quals també formen part de la història de la nostra ciutat: Claudi Planàs i Armet, nascut en 1828, advocat director gerent de la companyia del ferrocarril de Tarragona a Barcelona i França, amb propietats al Guinardó on va arribar a posseir dues grans mansions, la masia de Can Mèlic i la casa modernista de Can Mascaró, on va morir en 1914. Estanislau Planas i Armet, conegut agent de duanes i accionista ferroviari que tenia el seu palauet davant de l’Hotel Ritz , Antoni Planàs i Armet que va ser Regidor de l’Ajuntament de Barcelona, pel Districte I, Dolors Planàs i Armet que nasqué el 1833 i morí en 1902, Anna Planàs Armet que morí el 1923 i Concepció Planàs i Armet, que va morir el 1924.

Dolors Planàs i Armet casada amb en Frederic Marcet i Vidal (nasqué en 1828 i mori a Barcelona, 26 de gener de 1898 als 69 anys), soci del seu germà Claudi, directiu de l'empresa de ferrocarril Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres, que la presidirà de 1875 a 1886, gran empresari del sector tèxtil i Diputat del Congrés del Diputats a Madrid en dues ocasions, home apreciat i conegut a Horta on disposava d’una gran mansió d'estiueig «Villa Dolores», més coneguda per can Marcet i que quan morí va ser enterrat en el seu cementiri municipal. Les altres dues germanes no es van casar mai i van ser les hereves d‘en Marcet i la seva dona, que van morir sense descendència.

Caricatura d'en Claudi Planàs i Armet

Claudi Planàs i Armet, venia doncs d‘una família ben aposentada, era advocat i va continuar amb notable èxit la tasca que va iniciar el seu pare relacionada amb el món dels transports ferroviaris. Era un més del burgesos que havien situat a la nostra ciutat en el mapa del progrés. Home poc donat a mostrar-se en públic i del que existeixen escassos documents gràfics, per no dir pas cap, molt religiós i amant de la família, es va casar passats els quaranta amb una cambrera que va entrar al servei de la seva família, una noia molt jove, dolça, intel·ligent dins de la seva humilitat i que va saber fer-lo feliç i que malgrat posseir d’una salut delicada va dur al món quatre fills dos nois i dues noies. Maria Sarrato i Salas, que així es es deia la dona d’en Claudi Planàs, va morir jove amb cinquanta anys i escaig, dos anys més tard que el seu home.

Així doncs, va ser en «Claudi Planàs el personatge cridat a succeir la generació de pioners ferroviaris que havien posat en marxa diversos ferrocarrils del Principat i a consolidar sota una única direcció el fruit de tants esforços, amb la qual cosa va aconseguir la constitució d’una gran i fonamental xarxa ferroviària que arribaria a comptar-se entre les primeres d’Espanya. I tot això -a diferència de la resta de grans companyies del moment- amb capitals i esforços autòctons». WEB Ajuntament de Port Bou.

Edifici del C. Ali Bei. 
Foto costumitzada  C. Martín

La residència familiar de la família família Planàs – Sarrato, estava situada en el número 5 del carrer Ali Bei, a la ciutat de Barcelona i la seva residència d’estiueig a la finca de Can Mèlic al Guinardó.

Palau Planàs - Marcet.
 Foto autor desconegut

.








La família Dolors Planàs- Frederic Marcet vivia en el palauet de la confluència de la Gran Via i passeig de Gràcia, edifici en el que ara està situat el cinema Comèdia. Al menys hi van viure fins que Frederic Marcet va morir en 1898 i que per herència va passar a mans del seu nebot Francesc Planàs i Amell, que el va llogar per convertir-lo en el Teatre de la Comèdia fins 1969 que es convertí en el cinema «COMÈDIA» que tots nosaltres coneixem.

Palau Estanislau Planàs i Armet. 
Foto autor desconegut

Estanislau Planàs i Armet i la seva família, van viure en un palauet, posteriorment remodelat i ampliat pels seus descendents, davant mateix de l’Hotel Ritz, fent cantonada amb Roger de Llúria. Casat amb Mercedes Amell i Bofill, varen tenir sis fills, Estanislao, Francisco, Eulàlia, José Montserrat i Florencia.

Claudi Planàs i Armet i Maria Sarrato i Salas, van tenir quatre fills. Dues noies Maria i Anna, que van morir a causa de la epidèmia de tifus de 1914,  l’Ana només amb quinze anys el  13 de novembre i Maria Eulàlia de 24 el 22 del mateix mes, una gran desgràcia familiar difícil de soportar per qualsevol persona, donat que el pare havia mort només dos mesos abans

Josep Maria el més petit, es dedicava a fer carreres de cotxes, i va formar part de la junta del Moto Club Cataluña i Claudi l’hereu, advocat, no sabem si en va exercir mai, donat  que es dedicà a la "dolce far niente", tan popular entre alguns fills de casa bona.

El 20 de gener de 1878, es va inaugurar l‘enllaç ferroviari internacional pels Pirineus Orientals. Un tren va dur de Barcelona fins a Portbou, on va tenir lloc la celebració d'un banquet amb les autoritats de l'època en l‘interior de l‘estació.

Banquet d'inauguració - dibuixos de l'època

Maria Sarrato i Salas, nascuda l'ultim terç del segle XIX a Barbastro, va emmalaltir greument entre 1877 i 1878, salvant-se finalment  d'una mort quasi bé segura. En agraïment a Déu, Claudi Planàs Armet que era molt religiós, va sufragar i fer construir l‘església de Santa Maria de Portbou, avui dia desgraciadament molt abandonada, que va idear l‘arquitecte Joan Martorell i Montells en estil neogòtic, que es va començar a construir en 1878.

Claudi Planas i Armet, va comprar o rebre en herència, encara no està molt clar, la masia de Can Mèlic a finals del segle XIX, que des d’aleshores es va conèixer com Can Planàs (avui Centre Cívic del Guinardó), i tots el terrenys que l’envoltaven però a principis de segle XX, es va donar la circumstància que es va començar a construir l’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, just davant de la seva finca i per aquesta raó el 1910 va decidir traslladar el domicili estiuenc  més amunt en el turó de Mèlic (les seves propietats arribaven fins a dalt del turó de la Rovira).

Composició en base de tres fotografies del Guinardó finals del segle XIX,
 en mig de la foto Can Mèlic i les seves terres. Fotos de l'Arxiu Històric de Sant Pau.

Can Mèlic anys 60 del segle XX. Foto fons Joan Corbera

Segons el cercador arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona, es tracte d’un casalot de planta rectangular situat en una gran parcel·la de frondosa vegetació. Té planta baixa i dues plantes pis amb coberta a quatre aigües de teula ceràmica, no visible des de la façana principal ja que està transformada per un coronament ondulant que situa un ornamentat relleu escultòric amb la data de la reforma a manera de capcer. Bàsicament arran de la intervenció de l'any 1910, es modificà la façana principal i la impecable tanca d'accés. Pel que fa a la façana principal cal destacar els elements escultòrics realitzats en pedra artificial, que incorporen de forma decisiva el llenguatge modernista. Molt ben executada, la tanca està feta a base de paredat irregular perfilat, aixecat sobre sòcol de pedra -ara pintat-, i emmarcat per maó vist; la carena és un delicat joc de materials: ceràmica policroma i obra vista. La porta d'accés està flanquejada per dos pilars de secció quadrada i coronats per florons, (Catalogada con bé cultural d’interès local). Es desconeix del cert l’autor de la remodelació malgrat en algun lloc es parla d’un tal Maties Mascaró.

Can Mascaró, composició de C. Martín 
fotos de la Web de l'Institut del dr. Còrdoba

Malgrat que la família Planàs només estiuejava al Guinardó, en 1912 Claudi Planàs i Armet, «il·lustre veí del Guinardó», va ser nomenat soci honorari de l’Associació de Propietaris del Guinardó, segons que va publicar en el butlletí que editava aquesta associació, coses de la notorietat.

Claudi Planàs Armet va morir a Can Mascaró en setembre 1914 mentre hi passava els mesos d’estiu, i la seva dona Maria Sarrato en 27.12.1916 en la seva residència del carrer Ali Bei, només teniacinquanta i escaig anys.

Les filles de la família Planàs-Sarrato, van morir del tifus en 1914, como ja hem indicat més amunt, Maria estava casada amb Antonio Marimon i Papasey, que morí al poble de Marata el 9.1.1931, havia sigut entre d’altres coses, Diputat Provincial per Barcelona, van tenir dos fills Antonio i Jesús.

Claudio Planàs i Sarrato

Claudio Planàs i Sarrato, hereu del sr. Armet, era el que vulgarment es coneixia com a un fill de casa bona que no s’havia hagut de preocupar de res que no fos mantenir el seus capricis, que eren molts. Persona de caràcter seductor, malbaratava els diners amb facilitat, així que, i segons fonts familiars, es va fondre gran part de la fortuna familiar.

Conscient de la seva manera de ser i de fer, en Claudi Planàs i Armet va testar en favor del seus futurs nets recalcant que aquests fossin «legítims», atès que el seu fill era solter quan el va redactar, deixant com usufructuari al seu fill, de tal manera que en teoria, no podia ni vendre, ni llogar res del patrimoni familiar sense el consentiment de la resta de la família.

Claudio Planàs i Sarrato, es va casar  amb Maria Fernández i Matheu, nascuda a la Habana, amb la que va tenir quatre fills, al més gran, per no faltar a la tradició familiar, el van batejar amb el nom de Claudio, desprès hi havia en Francisco, Rosarito y Josè Marìa. La seva dona, cansada de la seva conducta llicenciosa se’n va separar i anà a viure Madrid a casa de la seva família juntament amb els seus fills.

El nom Claudi, és tota una institució en la família Planàs, segons explica Marga Planàs besneta del sr. Claudi Planàs i Armet.

L’advocat de la família (Sr. Tomàs Espuny), a la fi de poder entendre el guirigall judicial en el que estava immers i del que n’era culpable Claudio Planàs i Sarrato a causa de la venda i lloguer fraudulent d’alguns bens de l’herència familiar, els va classificar d’aquesta manera:

Claudio Planàs Armet .... Claudio I

Claudio Planàs Serrato ….. Claudio II

Claudio Planàs Fernàndez…. Claudio III

Claudio Planàs Semprùn……. Claudio IV

Claudio Planàs Gonzalez de Riancho….. Claudio V

Claudio Planàs Martìn-Saiz……….. Claudio VI

Com conseqüència de la especial manera en la que Claudi I va redactar el seu testament, Claudio II que constantment necessitava diners per a les seves despeses, va vendre irregularment unes propietats de les que no podia disposar lliurament, tot i tenir ple coneixement del contingut del testament del pare, i es va desprendre de la casa familiar Can Mascaró, que va ser comprada pel Doctor Córdoba pare en la dècada dels vint, mitjançant escriptura privada, atès que no es va poder fer pública per mor del testament esmentat

En aquest edifici, el dr. Córdoba va muntar una clínica per a disminuïts sensorials que encara funciona.

També va llogar la Masia de can Planàs, abans can Mèlic (avui dia Centre Cívic del Guinardó i el camp del Martinenc) a l'empresa Parques i Canòdromos, que va contruir el nomenat  Canódromo Club de Cataluña en l’any 1930, els quals van construir-hi una piscina, un canòdrom i d’altres serveis lúdics com els de un casino a l’interior de la masia que es van inaugurar en 1931. Quan va arribar la guerra tot va ser requisat pels anarquistes i quan el conflicte bèl·lic va acabar, va ser la Falange qui va requisar la finca, més tard en Claudi II els hi va firmar un contracte de lloguer  per vint anys a raó del pagament de 10.000 pessetes cada mes.

Foto de 1931 de Daniel Cabrero. 

Foto del Canòdrom de 1934 de Brangulí.

A l'esquerra en el turó Can Mascaró,
 en mig Can Planàs i el Canòdrom. Fons J. Corbera, foto anys 40

Claudio II va morir l’estiu de 1966 d’un atac de cor a la casa del seu fill Claudio a Madrid, aleshores va ser quan els seus germans i els seus fills s’adonaren del que havia passat amb el testament de l’avi.

Tot seguint els consells del seu advocat Sr. Espuny, no van acceptar el testament de Claudi II i van presentar un plet d’al·legacions impugnant les vendes havia dut a terme sense el vistiplau de la família, a la fi de declarar la nul·la la venda de la casa coneguda com Can Mascaró i del lloguer dels terrenys i masia de can Planàs.

Can Mascaró va ser recuperada desprès d’un plet que va durar dos anys. Claudi III, fill del “venedor” i la resta de la família van tornar a vendre la finca i casa de Can Mascaró a la família del dr. Córdoba que van haver de pagar per ella dos cops.

En quant a Can Planàs i els terrenys esportius que ocupa el Martinenc, es va presentar un plet contra l’Estat donat que la beneficiaria era la Delegación Nacional de Juventudes. El plet va durar prop de dotze anys i tot just quan els tribunals dictaven sentència en favor de la família Planàs, l’Ajuntament de Barcelona va iniciar els tràmits per aconseguir l’expropiació dels terrenys, per un valor catastral de 160 milions de les antigues pessetes.

L’expropiació es va a dur a terme de manera amistosa i els germans i nets del sr. Claudi Planàs i Armet, van poder viure còmodament recordant amb gran afecte al seu avi i besavi.

Can Planàs avui dia Centre Cívic del Guinardó

Claudi Planàs i Armet va morir en la seva casa del Guinardó en 1914, coneguda com Can Mascaró a l’edat de 86 anys i les seves restes descansen en el cementiri de Monjuïc.

• Fotos informatives: Marga Planàs besneta de Claudi Planàs i Armet, dades i fotos segons documents facilitats per la indicada senyora.
• Foto Palau Estanislau Planàs i Armet del bloc "La Barcelona de Antes"
• Informació de l'arriba del tren a Port Bou del Web del propi Ajuntament de la ciutat.
• Informació sobre el judici sobre l'herència familiar de La Vanguardia del 15 de gener de 1985.

L'EXILI de la familia PIQUER-ALSINA. (tercera part)

Refugiats espanyols arribats en tren a França. Arxiu Tarradellas

Arribats a França,  els homes menys vells primer són enviats al camp d' Argelès *, desprès van ser distribuïts  en camps de concentració repartits per tot França. 

El refugiats vàrem arribar a França a peu, en camió, ens tren civils,  els soldats en retirada, evidentment armats que només creuar la frontera van lliurar les seves  armes als soldats de la República francesa.  

Els camps de concentració es van improvisar en les platges Argelès, Ceret, Port Barcarès, eren espais tancat per filferrades dobles i vigilats per soldats senegalesos.  Hi van encabir dones, criatures, nadons, soldats, sense cap edifici ni que fos de fusta on aixoplugar-se del fred i de la pluja, sense ni aigua ni menjar. Moltes persones van morir sobre tot les criatures.

Vista aèria de la platja d'Argelés 1939

 Mesos més tard van construir-hi els barracons en el que van mal viure mesos i mesos.

Camp d'Argelés fotos de 1939.
 Fotos todoslosrostros.blogspot.com.es

Platja d'Argelés, els refugiats rentant-se amb l'aigua freda del mar
 a les primeries de 1939, fotograma del programa de TV3 Trinxeres.

Segons relata, Felip Solé i Grégory Tuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942  "Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent".

En esclatar la Guerra mundial el setembre de 1939, França forma companyies de treballadors  semi militzaritzats amb els refugiats del camps, moltes dones com la mare, aconsegueixen un contracte de treball per a una fàbrica de material de guerra i sortim del camp d'internament, nosaltres anem a Fumel (Tarn et Garonne) que és a on varen anar a parar els avis.

Hi ha recança entre els que els refugiats abandonin els camps de concentració perquè el govern d'Espanya l'exili de Mèxic, paga un tant per espanyol refugiat i els gerents del camp es fan d'or.

Gràcies a que la mare sap francès i serveix d'intèrpret  entre les autoritats i els refugiats i a que la dona d'un milionari Mr. Availlar,  s'encapritxa de mi i voldrien adoptar-me, tenim permisos de sortida diaris.

Raquel Alsina i la seva filla Raquel  en la presó de Pontivi . Fons Raquel Piquer

Abril de 1939 Mr. Frotte l'alcalde de Pontivy demostra la seva amistat fen un "laissé-passé"  per viatjar a través de França a la fi de poder-nos reunir amb els avis però la prefectura no dona el permís. Assistim a la boda de la Jeannette la filla de l'alcalde pel civil. Agafó el sarampió igual que la Pilarica de la mateixa edat que jo però, ella es mor i és enterrada en el cementiri del poble.

Setembre de 1939 , invasió de Polònia, França i Anglaterra declaren la guerra a Alemania. Els refugiats de la presó de Pontivi som traslladats. A la mare i a mi ens toca "Belle Ille", adéu als amics. Ens col·loquen  en una vella escola, goteres, fam, això si no hi ha gendarmes i una sola limitació de sortida,  prohibit anar al poble excepte per a la mare, sempre fent mediadora amb les autoritats, a la resta de l'ílla,  la que està deshabitada hi podem accedir sense restriccions .

Desprès d'un curt període a Fumel amb els avis i els tiets, la fàbrica de guerra trasllada a la mare a "Poudrerie" de Toulouse, que és el que volia, donat que allà ens reunim amb el tiet Ricardo de qui s'ha enamorat cartejant-se.

Juny 1940. L'Armistici entre França i Alemania, acabades les fàbriques de guerra i les companyies de treballadors, desbandada general, intents de la gent de sortir cap a Mèxic , país que posa tota la seva flota a la fi d'aconseguir-ho però, Serrano Suñer  aconsegueix  detenir èxode, no he entès mai el motiu.

Raquel Alsina i Ricardo Piquer 1940

15 de gener de 1941 neix la meva germana Carme, que segons un dolç record dels implicats, va ser engendrada en la comuna d'una amiga madrilenya anarquista que vivia a França amb la família des dels anys vint.

14 de juliol 1941 Dia de la República, els alemany prohibeixen celebrar la festa nacional. Els gerdarmes estan molt nerviosos per les ordres rebudes des de la "komandetur". Es munta una razzia contra el "caffé Paul", lloc de trobada dels espanyols, la cosa acaba amb la detenció de tots els atrapats inclòs la Raquel Alsina la seva filla Raquel i la petita Carmen, encara que els gendarmes fan la vista grossa i aconseguim escapolir-nos, els homes a la comissaria, on reben cadascú d'ells una bona pallissa.

Els alemanys prohibeixen els articles nord-americans, incloent-hi el cinema així que ens quedem sense diversió..

1942 Ricardo Piquer "fa" mobles antics, desprès aconsegueix un lloc de treball a "Bèrtrêre et Frères" els més importants fusters del sud.  

Mentrestant Raquel  fa servir els seus sabers de secretaria ajudant a  un grup de jueus que prepara documents per a poder fugir.

Raquel Piquer i Carmen

Raquel filla mentrestant fa de cangur de la seva germana Carmen i vigila si veu uniformes, si és així ha de donar la veu d'alarma.

Allà també es descobreix la seva habilitat per aplicar tampons de goma sobre uns altres sense que es noti la duplicitat però, no hi ha menjar a Toulousse

Com obrer qualificat que és en Ricardo pot  ser deportat a Alemania així que es bategen les nenes i es casen per la església per si han de fugir a Espanya.

Per Pasqua de 1942 es va al "caserio" de "Chuneaut a veure a la Mercè i el José. Ells han trobat una casa al poble de Lacourt, Ricardo pot fer de peó caminer per a la construcció d'una passarel.la i poden llogar una casa de Chuneaut. Tot està decidit.

Raquel Alsina abans de parir l'última filla

En març de 1943 i a casa del Sala-Corma, en el poblet de Lacourt fa dies que la discussió és ¿a on ha d'anar a parir la mare?, a St. Girons no hi ha maternitat, la més propera és Pamiers però a la mare se li ha posat al cap que li ha de passar alguna cosa i voldria anar a Tolouse a on hi tenen amics, a Pamiers no coneixem a ningú, Però Tolouse està massa lluny i finalment es deicideix que serà a Pamiers.

Ja tenim un nou membre a la família és una nena,  ha nascut a Pamiers i es dirà Esmeralda per voluntat de la mare. Raquel passa una llarga convalecència pel part i per una operació d'ovaris alhora a casa de la Mercè i en José.

Pocs dies desprès del bateig de la nena, un espanyol de cognom Peinado, delata en José per pertànyer a una cadena d'ajuda als fugitius. Ve la Gestapo i rodegen la casa, els SS s'amaguen tot esperant que els homes arribin. Però algú ha pogut avisar a en Ricardo que alhora avisa a en José que no baixi fins casa seva i en José fuig cap a Espanya per les muntanyes mitjançant la seva mateixa cadena.

Passat els dies d'alerta la Mercè du els seus fills a Tarbes a casa de la seva germana Rosa i torna per viure amb nosaltres a Chuneaut.

Ricardo Piquer

Curs 1943-44 el que serà últim curs a França. Tot es precipita, en juny els aliats desembarquen a Normandia, la BBC incrementa la seva pressió, arengant des de la ràdio "Espanyols, tenim el nom de tots o us afegiu a la resistència o al final de la guerra sereu represaliats, en canvi desprès us ajudarem a vèncer a Franco" (sic).

En Ricardo Piquer s'uneix als maquis dels boscos de Rivèrenet, a l'agost ens comuniquen que hi ha una delació en contra de nosaltres. Sols amb la roba posada fem veure que anem a "passar el dia de fira a Saint Girons", la Mercè agafa el tren cap a Tarbes on viu la seva germana i fills, nosaltres cap a la porta d'Espanya, sinó queda més remei, anem cap a: Perpignan.

La ciutat està de festa, és la Alliberació però nosaltres no tenim diners, ens ho hem venut tot, incloent-hi les meves sabates bones, la petita Esmeralda està malalta, els ponts estan tallats, no passen els trens no hi ha connexió telefònica o telegràfica de cap classe, sols queda un camí, creuar la frontera vers Espanya. Finalment ens pugen a un tren que ens deixa a la frontera de Portbou.

La fugida va ser una odissea conjunta de 100.0000 persones, entre soldats, civils i govern, fugint en un curt espai de temps. La tornada, en canvi, és un degoteig molt variat. Les diferències venen del moment i les circumstàncies d'aquell moment.

CONTINUARÀ.....

Foto de l'Estació de França . Autor desconegut

• Records de Raquel Piquer transferits en relat per Carme Martín.
• *Felip Solé i Grégory Tuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942 que hem editat aquest mes de gener i que és producte del documental Argelers que va produir TV3 dirigit per Felip Solé.
• A Argelers hi va haver violacions, morts per falta de condicions humanes per sobreviure-hi i per altres causes. Argelers va ser un infern humà, un drama que hem de recordar que es va iniciar en la retirada cap a un país amb un sistema democràtic, cap a un Estat, el francès, que es presumia que devia almenys garantir els mínims drets humans de les persones.

• Argelers va ser un camp de concentració vergonyant. Els autors expliquen en l'obra l'inici del camp i la seva evolució i com va ser utilitzat pel govern de Vichy per controlar-hi a més de republicans catalans i espanyols, europeus ideològicament contraris al nazisme, gitanos o jueus. D'aquests n'hi van haver que després d'Argelers va fer cap als camps d'extermini nazis.

• En les darreres frases del llibre, els autors en sintetitzen el significat d'aquest camp:

• Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent.
• Fotos del Camp d'Argelès del blog:  http://todoslosrostros.blogspot.com.es