PETITA HISTÒRIA DEL GUINARDÓ

Si tanqueu els ulls us podeu imaginar fàcilment la muntanya del Guinardó durant els segles XVIII i XIX, gran part de la qual estava ocupada per un bosc molt semblant al que es pot contemplar a la part alta del parc del Guinardó , mentre que a la banda de baix, s'escampaven un munt de masies envoltades de vinyes, conreus de secà i cereals. Hi havia també una gran quantitat d'arbres mediterranis com els garrofers, moreres, ametllers, taronger o llimoners.

Masies i Torres senyorials del Guinardó

La majoria d'aquestes masies provenien del segle XVII, com el Mas Guinardó, Can Baró, La Torre del Pardals o Can Garcini i d'altres de principis del XIX.

Algunes d'elles, durant les guerres de Secessió i de Successió , havien jugat un paper important, per la seva situació privilegiada estratègica per sobre del Pla de Barcelona, com el Mas Guinardó o La Torre dels Pardals.

Per tota la muntanya existien un munt de camins que comunicaven aquestes masies entre sí i amb el pla. Per la part del mig, per on ara es troba l'Av. Mare de Déu de Montserrat, discorria la que es coneixia com la carretera de Gràcia o Av. De la Font Castellana, que es va obrir en 1896, que anava a morir en el que ara és el carrer Gènova, d'aquest carrer cap a vall, sense arribar al que ara és el Passeig Maragall, més o menys una mica més a vall de la plaça del Nen de la Rutlla, i es coneixia amb el nom de carrer Dos Rius.

Per sota, seguint en part el perímetre de la muntanya, la Travessera de Gràcia o Carrer del Mig i l'antic camí d'Horta.

A mitjans del XIX i principis dels XX fortunes importants de Barcelona, van comprar masies antigues (moltes d'elles provenien d'assentaments romans), i les van convertir en grans torres d'estiueig com Can Mascaró (abans can Sors) i el Mas Roig (Torre dels Pardals), la Torre de Can-Ravellat Pla, que a més de domicili del Dr. Pla, era un institut que investigava vacunes per curar la tuberculosi.

Institut Ravellat Pla

Torre del Dr. Pla

La burgesia maldava per sortir del mig d'una Barcelona massificada, humida i en molts casos insalubre ja que els mitjans d'higiene eren precaris, i per tant, sovint proliferaven malalties com la pesta, la febre groga, la tuberculosi o el còlera.

La gent que disposava de mitjans econòmics suficients fugia de la gran ciutat i es bastia torres luxoses pels voltants de Barcelona en llocs com Horta, Sarrià, Sant Gervasi o el Guinardó .

Així, el sr. Francesc Mascaro Garant, una de les fortunes del barri (va ser un dels promotors que van aconseguir fer arribar el tramvia elèctric fins a Horta), es va construir una gran casa en el que era en barri de muntanya de Sant Martí de provençals, es a dir, del Guinardó.  Amb la finalitat de distingir la seva torre de les altres li va donar la forma d'un castell medieval que, per més versemblança,  el va construir en un petit turó al costat dret del que ara és la plaça del Nen de la Rutlla. Els  guinardorencs el van batejar amb el nom del Castell de Mascaró o Castell francès, sembla que la dona del sr. Mascaró era francesa. 

Castell de Mascaró

Aquest “obra d'art”, ara mateix  ja no existeix, suposem que la van derruir entre els anys trenta o quaranta del segle passat, ja que en les fotos d'aquesta època ja no apareix la seva silueta.

Per desgràcia, existeix poca documentació sobre la història de la majoria dels edificis històrics o no del Guinardó i també escassos testimonis gràfics. Pel que respecte a l'anomenat Castell de Mascaró, desconeixem la data de la seva construcció i no tenim cap foto clara de la casa, tan sols en tenim alguna general de lluny i amb molt poc detall.

Joan Roig Mallafré, industrial molt conegut en l'època, va comprar la Torre dels Pardals en 1915 , una masia que datava del segle XVII i la va convertir en una fantàstica torre modernista, que va ser utilitzada per la família Roig com torre d'estiueig. L'arquitecte que la va dissenyar va ser  Joan Rubio i Bellver qui guanyà el premi d'arquitectura instituït per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1918. 

Va ser enderrocada en la dècada dels 60, davant la ceguesa de l'Ajuntament que va donar el permís per enderrocar-la malgrat el seu valor artístic i històric. Sic...

Torre dels Pardals abans de convertir-se en torre modernista

Torre dels Pardals Torre Modernista

Claudi Planàs i Armet, Director de la Companyia de Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i de França (TBF) era un home molt ric que va invertir part dels seus guanys a comprar la finca Mèlic a la dècada de 1870 .

Al fons de la foto Can Planàs ab ans de convertir-se en el Centre Cívil del Guinardó

Centre Cívic del Guinardó en l'actualitat

Quan en 1902 van començar a construir l'Hospital de Sant Pau, i a més de l'estat de l'edifici de Can Planàs que necessitava una rehabilitació, no li agradava la vista que tenia des de casa seva  i va comprar una masia que estava situada més amunt denominada “Can Sors”.

Can Mascaró

Maties Mascaró la va convertir en una torre Modernista que ha arribat als nostres dies sota el nom de CAN MASCARÓ. En 1910 el sr. Planàs  s'hi va traslladar a viure i sols la va poder gaudir durant quatre anys, morí en 1914. Els seus hereus la van cedir al Dr. Córdoba per convertir-la en un centre d'atenció a persones amb problemes de personalitat o deficiències mentals.

Salvador Riera van comprar el Mas Guinardó per convertir-lo en Hotel, possibilitat que es va abandonar tenint en compte el poc èxit que havia tingut l'hotel Casanovas del mateix barri.  Finalment es va convertir en la seu de l'Associació de Propietaris del Guinardó. Els Mas que  ha sobreviscut a tota mena de contingències històriques, desprès de l'ultima intervenció de "rehabilitadora" al que l'ha sotmès l'Ajuntament, exteriorment conserva la imatge que li va atorgar la renovació efectuada a principis del segle XX pel Sr. Riera,  però per dins l'han despullat del tot l'antic contingut (hi sobreviu alguna paret) i desproveït de la resta d'elements que el caracteritzaven.

Mas Guinardó a principis del segle XX

Salvador Riera, també va comprar el Mas Viladomat, on hi ha residir amb la seva dona fins que van morir ambdos,  i les terres que l'envoltaven . Les volia urbanitzar, convertir aquella part del Guinardó en una espècie de ciutat jardí, d'aquelles que  feien furor en l'època (el sr. Gúell va intentar el mateix en el parc Güell i no va tenir pas èxit).

Mas Viladomat al començament  de la Rambla Volart

No hi ha barriada que es valgui sense una església. La primera església en la que es va cantar missa al Guinardó, va ser en la capella del Mas Viladomat, fins que es va construir una de provisional esperant la construcció definitiva de l'església de la Mare de Déu de Montserrat en terrenys cedits per Salvador Riera. La construcció d'aquesta església va durar quasi tant temps, com la construcció de la Sagrada Família, encara que amb no tant bons resultats. Ens hem permès una petita llicència de bon humor al respecte. 

L'església en l'actualitat

Al voltant del Mas Guinardó i de la Rambla Volart es van bastir petites torretes on s'hi van instal·lar comerciants modestos, propietaris de petites fàbriques, botiguers i petits rendistes i algun que altre senyor que pretenia mantenir a la seva amant, "querida" amistançada,  senyoreta de vida alegre o com se li volgués dir aleshores,  lluny de les mirades i tafaneries de la gran ciutat.

També s'hi van instal.lar persones amb determinades idees relacionades amb una vida en contacte amb la natura com els anarquistes. Per posar un exemple, el pare de la Federica Monteny hi va viure amb la seva família en dues cases diferents dels Guinardó.

Moltes d'aquestes torretes duien el nom de la mestressa de la casa o d'alguna filla i van aparèixer cases amb noms tan personals com Villa Felicitat, Villa Rosario, Villa Paquita, Villa Maria i altres de similars característiques.

Villa Rosario

Torreta d'estiueig del Guinardó

La “caseta i l'hortet”, aquest somni tan típicament català, en el Guinardó es va convertir en realitat per moltes persones i encara es conserven nombrosos exemples d'aquest tipus de casetes, amb una mica de jardí davant i una mica d'hortet al darrera, o simplement el jardí a la part de darrera de la casa.

També hi va haver qui es va construir casetes intentant donar-lis un estil  personal com les de les fotos de sota, la primera  en forma de roca, no fa gaire que la van ensorrar i l'altre amb una façana farcida de rajoletes de colors.

 

 Moltes d'aquestes cases es van bastir mitjanant cooperatives i tenien característiques comunes, eren habitatges unifamiliars com els del carrer Joaquim Costa, o el núcli de cases del carrer San Quintí, Torre Vélez i Garcia Cambra. També hi ha d'altres al carrer Mascaró i al propi Passeig de Maragall.

Llastimosament, aquesta forma de vida ha esta fruit d'una època que ja no tornarà, la majoria d'aquestes cases han estat venudes per a construir-hi blocs de pisos sense cap encant, canviant totalment la fesomia bucòlica, lenta  i campestre de  l'antic partit de muntanya de Sant Martí de Provençals, per la barriada farcida  de blocs de pisos  i sense quasi arbrat del que ara es en gran part el Guinardó.

*Llegiu : El sr. Joanet del Guinardó de l'escriptor Carles Sindreu i Pons per aconseguir una idea del tipus de vida que es vivia en el  Guinardó a principis del segle XX.