dilluns, 17 d’abril de 2017

L'EXILI de la familia PIQUER-ALSINA. (tercera part)


Refugiats espanyols arribats en tren a França. Arxiu Tarradellas

Arribats a França,  els homes menys vells primer són enviats al camp d' Argelés *, desprès van ser distribuïts  en camps de concentració repartits per tot França. 


El refugiats vàrem arribar a França a peu, en camió, ens tren civils,  els soldats en retirada, evidentment armats que només creuar la frontera van lliurar les seves  armes als soldats de la República francesa.  

Els camps de concentració es van improvisar en les platges Argellés, Ceret, Port Barcarès, eren espais circundats per filferros i vigilats per soldats senegalesos.  Hi van encabir dones, criatures, nadons, soldats, sense cap edifici ni que fos de fusta on aixoplugar-se del fred i de la pluja, sense ni aigua ni menjar. Moltes persones van morir sobre tot les criatures.

 Mesos més tard van construir-hi els barracons en el que van mal viure mesos i mesos.



Camp d'Argelés. Autor desconegut


Platja d'Argelés, els refugiats rentant-se amb l'aigua freda del mar  a les primeries de 1939, fotograma del programa de TV3 Trinxeres.

Segons relata, Felip Solé i Grégory Tuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942  "Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent".


En esclatar la Guerra mundial el setembre de 1939, França forma companyies de treballadors  semi militzaritzats amb els refugiats del camps, moltes dones com la mare, aconsegueixen un contracte de treball per a una fàbrica de material de guerra i sortim del camp d'internament, nosaltres anem a Fumel (Tarn et Garonne) que és a on varen anar a parar els avis.

Hi ha recança entre els que els refugiats abandonin els camps de concentració perquè el govern d'Espanya l'exili de Mèxic, paga un tant per espanyol refugiat i els gerents del camp es fan d'or.

Gràcies a que la mare sap francès i serveix d'intèrpret  entre les autoritats i els refugiats i a que la dona d'un milionari Mr. Availlar,  s'encapritxa de mi i voldrien adoptar-me, tenim permisos de sortida diaris.
Raquel Alsina i la seva filla Raquel  en la presó de Pontivi . Fons Raquel Piquer

Abril de 1939 Mr. Frotte l'alcalde de  Pontivy demostra la seva amistat fen un "laissé-passé"  per viatjar a través de França a la fi de poder-nos reunir amb els avis però la prefectura no dona el permís. Assistim a la boda de la Jeannette la filla de l'alcalde pel civil. Agafó el sarampió igual que la Pilarica de la mateixa edat  que jo però, ella es mor i és enterrada en el cementiri del poble.

Setembre de 1939 , invasió de Polònia, França i Anglaterra declaren la guerra a Alemania. Els refugiats de la presó de Pontivi som traslladats. A la mare i a mi ens toca "Belle Ille", adéu als amics. Ens col·loquen  en una vella escola, goteres, fam, això si no hi ha gendarmes i una sola limitació de sortida,  prohibit anar al poble excepte per a la mare, sempre fent mediadora amb les autoritats, a la resta de l'ílla,  la que està deshabitada hi podem accedir sense restriccions .

Finalment en desembre, dos dies abans de Nadal, s'aconsegueix un permís per anar a treballar a Fumel, a una fàbrica de material de guerra.


Desprès d'un curt període a Fumel amb els avis i els tiets, la fàbrica de guerra trasllada a la mare a "Poudrerie" de Toulouse, que és el que volia, donat que allà ens reunim amb el tiet Ricardo de qui s'ha enamorat cartejant-se.

Juny 1940. L'Armistici entre França i Alemania, acabades les fàbriques de guerra i les companyies de treballadors, desbandada general, intents de la gent de sortir cap a Mèxic , país que posa tota la seva flota a la fi d'aconseguir-ho però, Serrano Suñer  aconsegueix  detenir èxode, no he entès mai el motiu.

Raquel Alsina i Ricardo Piquer 1940

15 de gener de 1941 neix la meva germana Carme, que segons un dolç record dels implicats, va ser engendrada en la comuna d'una amiga madrilenya anarquista que vivia a França amb la família des dels anys vint.


14 de juliol 1941 Dia de la República, els alemany prohibeixen celebrar la festa nacional. Els gerdarmes estan molt nerviosos per les ordres rebudes des de la "komandetur". Es munta una razzia contra el "caffé Paul", lloc de trobada dels espanyols, la cosa acaba amb la detenció de tots els atrapats inclòs la Raquel Alsina la seva filla Raquel i la petita Carmen, encara que els gendarmes fan la vista grossa i aconseguim escapolir-nos, els homes a la comissaria, on reben cadascú d'ells una bona pallissa.


Els alemanys prohibeixen els articles nord-americans, incloent-hi el cinema així que ens quedem sense diversió..


1942 Ricardo Piquer "fa" mobles antics, desprès aconsegueix un lloc de treball a "Bèrtrêre et Frères" els més importants fusters del sud.  


Mentrestant Raquel  fa servir els seus sabers de secretaria ajudant a  un grup de jueus que prepara documents per a poder fugir.

Raquel Piquer i Carmen

Raquel filla mentrestant fa de cangur de la seva germana Carmen i vigila si veu uniformes, si és així ha de donar la veu d'alarma.


Allà també es descobreix la seva habilitat per aplicar tampons de goma sobre uns altres sense que es noti la duplicitat però, no hi ha menjar a Toulousse


Com obrer qualificat que és en Ricardo pot  ser deportat a Alemania així que es bategen les nenes i es casen per la església per si han de fugir a Espanya.



Per Pasqua de 1942 es va al "caserio" de "Chuneaut a veure a la Mercè i el José. Ells han trobat una casa al poble de Lacourt, Ricardo pot fer de peó caminer per a la construcció d'una passarel.la i poden llogar una casa de Chuneaut. Tot està decidit.

Raquel Alsina abans de parir l'última filla
En març de 1943 i a casa del Sala-Corma, en el poblet de Lacourt fa dies que la discusió és ¿a on ha d'anar a parir la mare?, a St. Girons no hi ha maternitat, la més propera és Pamiers però a la mare se li ha posat al cap que li ha de passar alguna cosa i voldria anar a Tolouse a on hi tenen amics, a Pamiers no coneixem a ningú, Però Tolouse està massa lluny i finalment es deicideix que serà a Pamiers.


Ja tenim un nou membre a la família és una nena,  ha nascut a Pamiers i es dirà Esmeralda per voluntat de la mare. Raquel passa una llarga convalecència pel part i per una operació d'ovaris alhora a casa de la Mercè i en José.

Pocs dies desprès del bateig de la nena, un espanyols de cognom Peinado, delata en José per pertànyer a una cadena d'ajuda als fugitius. Ve la Gestapo i rodegen la casa, els SS s'amaguen tot esperant que els homes arribin. Però algú ha pogut avisar a en Ricardo que alhora avisa a en José que no baixi fins casa seva i en José fuig cap a Espanya per les muntanyes mitjançant la seva mateixa cadena.

Passat els dies d'alerta la Mercè du els seus fills a Tarbes a casa de la seva germana Rosa i torna per viure amb nosaltres a Chuneaut.

Ricardo Piquer

Curs 1943-44 el que serà últim curs a França. Tot es precipita, en juny els aliats desembarquen a Normandia, la BBC incrementa la seva pressió, arengant des de la ràdio "Espanyols, tenim el nom de tots o us afegiu a la resistència o al final de la guerra sereu represaliats, en canvi desprès us ajudarem a vèncer a Franco" (sic).

En Ricardo Piquer s'uneix als maquis dels boscos de Rivèrenet, a l'agost ens comuniquen que hi ha una delació en contra de nosaltres. Sols amb la roba posada fem veure que anem a "passar el dia de fira a Saint Girons", la Mercè agafa el tren cap a Tarbes on viu la seva germana i fills, nosaltres cap a la porta d'Espanya, sinó queda més remei, anem cap a: Perpignan.


La ciutat està de festa, és la Alliberació però nosaltres no tenim diners, ens ho hem venut tot, incloent-hi les meves sabates bones, la petita Esmeralda està malalta, els ponts estan tallats, no passen els trens no hi ha connexió telefònica o telegràfica de cap classe, sols queda un camí, creuar la frontera vers Espanya. Finalment ens pugen a un tren que ens deixa a la frontera de Portbou.


La fugida va ser una odissea conjunta de 100.0000 persones, entre soldats, civils i govern, fugint en un curt espai de temps. La tornada, en canvi, és un degoteig molt variat. Les diferències venen del moment i les circumstàncies d'aquell moment.





Foto de l'Estació de França . Autor desconegut




  • Records de Raquel Piquer transferits en relat per Carme Martín.
  • *Felip Solé i Grégory Tuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942 que hem editat aquest mes de gener i que és producte del documental Argelers que va produir TV3 dirigit per Felip Solé.
  • A Argelers hi va haver violacions, morts per falta de condicions humanes per sobreviure-hi i per altres causes. Argelers va ser un infern humà, un drama que hem de recordar que es va iniciar en la retirada cap a un país amb un sistema democràtic, cap a un Estat, el francès, que es presumia que devia almenys garantir els mínims drets humans de les persones.
  • Argelers va ser un camp de concentració vergonyant. Els autors expliquen en l'obra l'inici del camp i la seva evolució i com va ser utilitzat pel govern de Vichy per controlar-hi a més de republicans catalans i espanyols, europeus ideològicament contraris al nazisme, gitanos o jueus. D'aquests n'hi van haver que després d'Argelers va fer cap als camps d'extermini nazis.
  • En les darreres frases del llibre, els autors en sintetitzen el significat d'aquest camp:
  • Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent.


dimarts, 21 de març de 2017

EL CONFLICTE ARMAT TAL COM EL VA VIURE UN JOVE DE LA LLEVA DEL BIBERÓ.

Quan moren els pares, en buidar la casa familiar els fills solen trobar-se amb sorpreses que no esperaven . 

Entre les moltes amb les que en Pep fill va topar en destriar aquelles coses que pagava la pena guardar de la crema, hi havia un quadern o diari de guerra que narrava les peripècies del seu pare, el seu entorn i per suposat la ciutat de Barcelona, en aquells anys tumultuosos de la guerra civil, tot narrat des de la perspectiva d’un noi de divuit anys, amb bastant perícia i lògicament en castellà atès que durant l’època poca gent sabia escriure en català.

La meva intervenció es limita en traduir el text al català i eliminar aquells paràgrafs que no són de l’interès general. Només he narrat la seva experiència durant els primers tres mesos de 1938 per no allargar massa el text i el suficient per donar una idea de com es va viure entre la població civil el conflicte armat. Les seves paraules s’escriuen en cursiva, els números que comencen algun paràgrafs es corresponen als dies del mes..

Els habitants de Barcelona procuraven dins el que era possible fer una vida «normal» en mig de bombardejos i la manca de productes de primera necessitat.

En Pep d’entrada fa un resum dels successos dels mesos anteriors, des de l’esclat de la revolució el 19 de juliol fins el dia que comença a escriure el diari, a la fi de situar al lector.

El nostre protagonista va néixer en 1919 i va viure sempre al carrer Art del Guinardó.


Carrer Art, autor desconegut.


Narra en  Pep:


Des de la Revolució del 19 de juliol de 1936 fins desembre de 1937. Resum.

Abans del 19 de juliol de 1936 , s’escoltava el rumor que els moros de la guarnició de Melilla s’havien sublevat. També es parlava de Sevilla, Burgos i desprès Madrid i Barcelona.

A Barcelona la sublevació va anar de la manera següent: Els soldats van sortir de la caserna de Pedralbes cap a la Plaça Catalunya (també van haver casernes com les de la de Girona del Guinardó que també s’hi van sublevar), però en arribar a l’alçada de Consell de Cent es van trobar amb una forta resistència, per part del Sindicat de la CNT i membres de la FAI. Els soldats van lluitar però no en tanta proporció. La lluita més forta es va dur a terme davant de la Telefònica de la Plaça Catalunya om els Guàrdies d’Assalt es van defensar de les tropes sublevades. En l’hotel Colom, també es va establir una forta confrontació. Al final de la Rambla de Catalunya prop la cerveseria El oro del Rhïn , els partidaris de l’Estat Català van lluitar desesperadament, es van utilitzar barricades construïdes amb llambordes del carrer front del local en qüestió.
Sublevació del 19 Juliol de 1936,  Plaça Catalunya

La sublevació fou dominada en les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao, València i Málaga, en la resta del país va guanyar la part sublevada.

Els guerrillers van sortir en camions cap un front quan en realitat encara no existia com a tal i van arribar fins les mateixes portes de Saragossa però no van arribar a entrar pas a la ciutat.

L’entusiasme va ser enorme i totes les posicions es varen desbordar .

Com sigui que des d’alguna església es va disparar, el poble es va enardir i els més decidits van començar a cremar-les i no en van deixar cap en tota Barcelona. A Barcelona, Madrid, València i Màlaga els capellans van ser afusellats i per les carreteres es van trobar infinitat de cadàvers de dones (monges).

Es van establir patrulles que netejaren en pocs dies la reraguarda, però poc desprès van ser dissoltes.

En maig de 1937 hi va haver una convulsió intestina que dessagnar la CNT de tal manera que el govern es va ser substituït per un de molt més moderat d’esquerres presidit per en Companys. Aquesta segona lluita a Barcelona va tenir molta repercussió a l’estranger. Des d’aleshores se n’ha parlat molt sobre la unitat.

Desprès d’aquests fets, pocs en el front al·legaven pertànyer a la CNT, els de la UGT van veure la necessitat de crear un exèrcit regular i es creà mitjançant les quintes obligatòries.

L’exèrcit va aconseguir contenir als rebels però, entre febrer i maig una forta ofensiva ha fet trencar la resistència de l’exèrcit Popular regular que duia algunes campanyes victorioses.

Però aviat es va refer va continuar com sempre, bombardeigs , petits avançaments , combats oberts i guerres de trinxeres.



 
Llibre d’apunts


A la fi de guardar un record del que va ser la guerra que estem vivint he tingut la idea de fer el llibre d’apunts en el que aniré anotant tot el que em succeeixi a mi i més intensament a d’altres persones del meu voltant, sinó surto amb vida d’aquesta aventura, qui trobi aquest llibre pot afegir-ne un dies més i així no quedarà incomplert ja que al contrari faltarà l’ultim capítol sense cap dubte el més interessant de tots. 


Desembre de 1937

12. M’inscric en el camp d’instrucció premilitar.
13. Tot just començo a fer la instrucció en un camp que havia estat un Canòdrom (1)
23. Surt l’ordre que ens hem de comprar els nostres equips per anar a un camp d’instrucció fora de la ciutat.
25. No podem celebrar el Nadal donada l’escassetat d’aliments.
27. Terol ha caigut l’entusiasme és general.
31. Començo a estudiar per fer de xofer.


Canòdrom els any 30, foto Fons Marimon


Gener de 1938

Retall de la Vanguàrdia
1.Tot està nevat fa molt de fred. Barcelona està essent bombardejada, correus n’ha sortit afectat.

8 . Barcelona és bombardejada a les 6 de la tarda, a la part alta del Guinardó (2) han morts dos nens de 5 i 6 anys que eren germans.

9 . Bombardeig a les 6 de la tarda, ningú no en parla ja ens anem acostumant.

11 . Bombardeig a les 7 de la tarda, estic dins del cinema, he de tornar a casa al carrer Art a peu, els cotxes corren tocant els clàxons i els focus busquen en l’aire, la gent corre desesperada i plena de por, tot està fosc.
Els canons de la Rovira tronen i les granades esclaten en l’aire. Crec que l’afer ha estat força important. He sentit roncar diversos avions, corren rumors que ha estat prop dels canons i en la Caserna de la Guàrdia Civil (2).
Ens han donat una setmana de festa en el camp d’instrucció, el dia quinze ens tornem a incorporar.

Canons del Turó de la Rovira. Foto Branguli
15. Avui al matí s’han produït dues alarmes en l’interval de 45 minuts, estava a la Plaça Urquinaona durant la primera i en el carrer Marina durant la segona Sobre el pont de Marina no fa gaire ja va caure una bomba durant un bombardeig. Els canons antiaeris han donat una resposta contundent. Ja és de nit i desconec el perjudicis que han provocat. Es parla de tres aparells Savoia provinents de Palma de Mallorca.

16. Diumenge al matí, hi ha hagut dues alarmes

19. Un tremend bombardeig ha destruït els dipòsits del moll que s’han incendiat. En els tallers Elizalde també ha caigut una bomba de cinc-cents quilos, les han llençat al menys 12 dels avions. Es calcula que hi ha hagut cent cinquanta morts i dos-cents cinquanta ferits, jo em trobava prop del port i en quan ha sonat l’alarma he anat a veure que havia passat. Els bombers s’han fet un fart de treballar a la fi d’apagar l’incendi donat que el que cremava era en la seva majoria productes alimentaris procedents de trenta vaixells que els descarregaven al moll per desprès tornar a València.






Bombardeig nocturn al port. Foto de Brangulí feta des de casa seva

En el carrer es podien veure cavalls morts en mig d’un bassal de sang. Tot estava ple de pedres i arbres serrats per les metralles i una gran columna de fum s’elevava cap el cel . Les ambulàncies es feien sentir per tot arreu contínuament per tota la ciutat. Avui el dia ha estat horrorós, tot ha començat a les dotze del mig dia.


Foto Agustí Centelles

21. Avui el bombardeig ha començat a les 5 del matí, ja ni m’he mogut del llit, diuen que ha estat en l’Hospitalet. He sortit de casa a buscar llenya per cuinar al bosc de la font del Cuento.

22. Avui de nou bombardeig a les 5 del matí i al mig dia , les bateries del turo han repel·lit l’agressió.

23. Tornen a bombardejar a les cinc del matí, la gent està molt cansada i molts ja ni ens belluguen del llit de casa nostra. Els nostres avions han sortit al darrera i els agressors han fugit.
Diumenge vaig sortir a filmar una pel·lícula i em vaig assabentar que està prohibit filmar pels carrers

25. Avui he anar a instrucció pre-militar i ens han tornat a donar una setmana més de festa. A poc d’arribar a casa els canons han tronat sense donar cap avís les sirenes, segons sembla hi ha hagut víctimes atès que les sirenes de les ambulàncies no han deixat de sonar.

29. El Gobierno ha fet una proposició a Franco a la fi que no bombardegi les poblacions civils , que ells tampoc ho faran.

31 Diumenge Aquest matí dos bombardejos més, els antiaeris han disparat més de 500 vegades, el cel restava ple de petits núvol de les granades. Els quatre canons de la muntanya de davant de casa no han parat de disparar.

Febrer de 1938

1-.Els diaris es mostrem molt indignats per la resposta de Franco a la nota del Gobierno demanat que no es bombardegés a la població civil, es calcula que hi ha hagut 153 morts a la ciutat i 102 ferits més.

24. Ha sortit una ordres d’incorporació a files relacionada amb les lleves dels anys 1929 i 1940, jo sóc d’aquests últims i he de sortir cap el front.

26. Corren rumors que el dia 12 de maig sortirem cap el front.

Març de 1938

1. Avui he après una frase que no he d’oblidar «El covard mort mil vegades el valent només una». Els preparatius augmenten i estem segurs que partirem en pocs dies.
Des del tramvia he vist plorar un home, és de la quinta del 29 , deia que preferia suïcidar-se que anar-se’n al front.

4. Avui he vist a molts homes que anaven equipats, amb maletes, cascs d’acer i mantes, son els de la quinta del 29 que surten avui a la fi d’incorporar-se a la seva companyia.

5 . M’he anat a informar sobre el que he de fer per ingressar en l’aviació. Penso tirar una instància seguint el consell d’un amic «Tot menys anar a infanteria», ha dit, i jo me’l crec. Veurem que em crida primer el tren de l’exèrcit o l’aviació.
Semblava que avui no hi hauria bombardejos però a les 7 de la tarda sense avís previ de les sirenes, he sentit una detonació al lluny, desprès una altra, l’esparregueig d’una metralladora antiaèria i totes les llums s’han apagat. Aleshores es donava la circumstància que passava per davant d’un Ministeri, els que estaven de guàrdia ens han fet entrar a tots els qui estàvem al carrer, al menys 30 o 35 focus van creuar tot el cel, de tant el tan els detonant d’una metralladora o el retruny dels canons van arribar fins on estàvem nosaltres. Al cap de mitja hora de romandre dins el Ministeri, van acabar els bombardeigs i hem sortit amb les lampadetes que estaven disposades per casos com aquest, he sortit al carrer amb l’ànim d’anar a peu fins a casa, atès que els tramvies no circulaven.


Avions Savoia italians, amb base  a Mallorca

El Passeig de Gràcia, malgrat ser dels carrers més concorreguts estava vuit , ni un cotxe, ningú, només l’obscuritat més absoluta atès que els focus ja s’havien apagat, no sé quan temps portava caminant quan el merder ha començat de nou. Com que quan disparen els antiaeris és perillós anar pel carrer a causa de la metralla (al carrer Villar hi va caure metralla sobre una casa i va foradar de dalt abaix), he entrar en un bar en mig d’un soroll infernal de detonacions.

8. Ha sortit l’ordre d’incorporació a files de la quinta del 40, la meva. El districte IX que és al que pertanyo li toca el dia dotze.

9. Estic malalt crec que he enxampat la grip.

11 Segueixo al llit i sé que m’he de presentar demà en la Caserna del Passeig de Colom per al reclutament a les 8. No tinc por però tampoc estic content, això d’anar al front no em fa massa gràcia, no sóc pas gens aventurer.

12. No estic del tot bé però em llevo a les sis del matí a la fi de presentar-me a les 8 a la caserna. Pel camí he pogut saber, en ajuntar-me amb un grup de nois que també hi anava, que no hem de sortir cap el front de seguida i que hem d’anar de campament a Sant Cugat , «a engreixar-nos», ha dit un, atès que estaven força febles.

Tan aviat hem arribat , hi havia una cua llarga de nois de la nostra mateixa edat i ens hi hem afegit. A la fi hem entrat nosaltres, en el pati hi havia quatre taules en les que es feia l’allistament, mitjançant els fitxers dels camp d’instrucció, desprès de colar-me a la fi de guanyar temps , m’ha tocat a mi, m’han preguntat si tenia alguna cosa que al·legar i com un amic m’havia dit que digués que si, els he dit que tenia problemes amb la vista, des de petit que duc ulleres , m’han omplert un full de presumpte inútil i m’han enviat a una altra cua, desprès d’esperar un parell d’hores ens han dit que tornéssim a les quatre de la tarda i els que no eren inútils a les tres.

Quan he tornat a les quatre desprès de fer de nou una cua amb més de 60 persones al davant, m’han fet entrar en un despatx i assenyalant-me la pared , un cartell amb lletres de major a menor i les he anat anomenat fins on jo les veia. M’han tornat a donar un paper a la fi que anés als soterranis i allà m’han canviat el paper que duia per un altre que m’admetia com presumpte inútil, demà he d’anar a l’Hospital

14. he anat a l’Hospital m’han fet diverses proves i m’han demanat que torni dijous a la fi de recollir-ne el resultat.

15. En un diari que no és d’avui he llegit «Hace unos dias el buque enemigo Baleares ha sido hundido por una flotilla de destructores que le han lanzado un par de torpedos, entre la tripulación se cree que han habido unos 600 muertos, los supervivientes fueron recogidos por un buque inglés».

Foto realitzada pels pilots de l'aviació italiana

16 .- La població està molt desmoralitzada i tenen poca fe en el triomf. Els últims cops rebuts han dolgut molt, aquesta tarda he vist unes dones amb una pancarta que resava «VENCEREM» , l’han passejat pels carrer a la fi d’inculcar moral, una d’elles pujava a un lloc elevat i donava discursos, aquest espectacle ja l’he vist en diferents llocs. I també n¡he vist d’homes que demanaven que ens manifestèssim en favor dels Gobierno com a mostra de la nostra fe en el triomf, he pogur veure entre la gent que els escoltava algun somriure cínic, la majoria els escoltava escèpticament, tanmateix un transeünt s’ha permès dir-los feixistes i emboscats, que el que tenien que fer és anar al front i no col·laborar en desmoralitzar a la població civil.

17. Dijous, avui m’he presentat a la fi de saber el resultat de les proves, m’han destinat a serveis auxiliars avui a les 3 m’he d’incorporar.
En sortir de la Caserna quan estava prop de la Plaça Urquinaona he vist una gran fumerada prop de Montjuïc i de seguida el soroll d’explosions és ja el tercer bombardeig d’avui, el primer ha estat per la nit, el segons a tres quarts de vuit i ara aquest, són les deu i escaig. He anat cap el metro i he pogut veure una noia que tenia un atac de nervis, sembla que en pujar a casa seva se l’ha trobat destrossada. Un metge i dues persones més tractaven de calmar-las. Ara estic escrivint aprofitant l’alarma, són les dues i mitja i a les tres hauria d’estar a la meva destinació, doncs hauran d’esperar-me. Veurem com acabo el dia....

18. Alarma en el campament. Ara recordo que tot venint he vist els desperfectes últims en el Passeig de Gràcia, en l’Hotel Colom en la Plaça Catalunya, en el carrer de l’Hospital i del Carme, en el carrer de Provença i en la plaça de la Universitat.
Desprès de l’esmorzar hem anat a aprendre el maneig dels fusell i altre cop un bombardeig. Quan anava a dinar una altra alarma, he pogut veure els avions i el caces que han sortir en la seva persecució, pr fi ens han pogut donar el menjar, arròs, cigrons i carn tot barrejat,. A les tres hi ha hagut una alarma més. Tot plegat ha estat molt molest i angoixant. La ràdio del campament parla d’un nombrós número de víctimes més de mil, durant els últims bombardeigs....



El quadern acaba a mitjans de Juliol de 1938, en Pep escrivia aquestes notes quan tenia tot just 18 anys, en acabar la guerra encara va haver de fer la mili, 









1) Canòdrom del Guinardó.
2) La de Navas de Tolosa, o la del Pag. Maragall fidel a la República?.

divendres, 24 de febrer de 2017

Casa regal de la revista LA ILUSTRACION OBRERA.

En el Guinardó de principis de segle moltes persones del que ara es diu classe mitja i menestrals es van traslladar les seves residències al Guinardó, bé fos per passar-hi els caps de setmana i vacances com per anar-se’n a viure atès que era un barri nou que estava prop del centre de la ciutat i la zona on estava situada acabava de ser annexionada a la capital.

Aquest va ser el cas del sr. Josep Masgrau i Planas que va adquirir un terrenys en l’aleshores carrer Dos Rius, bastant a prop de la Torre dels Pardals que encara no s’havia convertit en la casa modernista de referència que va ser més tard, propietat encara de Josep Maria Valls. El nom que va rebre la casa va ser Villa Victòria.

Mapa de situació de 1907

Des de la seva torre es podia divisar, tota la plana fins Sant Andreu, el poble nou fins a la costa; eren els primers anys del segle XX, segurament cap a 1900-1904. La contrada es començava a omplir de cases baixes amb els seus jardinets i horts, Danvat l’edifici del sr. Masgrau, un cop passat el carrer Dos Rius,  es podien admirar grans extensions de vinyes i alguna casa pairal com la de Can Vindró.


Vista del Guinardó des de villa Victòria, vinyes i a la dreta la casa pairal del Mas Vintró. (par d'una de les fotos de La Ilustración Obrera)

Una mica més amunt, la Quinta Paquita, a l’altra banda del carrer de l’Aguila (ara Llobet i Vall-llossera), una granja bastant gran que ocupava tot el triangle que formaven els carrers Dos Rius-Amílcar-de l’Aguila, on es criaven i venien animals de granja, fruites i verdures per a la població dels voltants.  Ara en el mateix lloc hi ha un gran bloc de pisos que fa molts anys eren de color blau i que ara llueixen en color groc i vermell.


en primer terme els terrenys de la quinta Paquita en els anys 50. Foto de J. Miro

Paret exterior i una part de la casa en el carrer de l'Aguila/Valls/Llobet i Vall-llossera. Va anar canviant de nom

Aleshores no hi havia tendes i els habitants del nou barri havien de baixar fins el Camp de l’Arpa / Clot per anar a comprar i, fins i tot, el pa el pujaven en tartana des d’Horta. La casa doncs,  no tenia massa veïns, regnava solitària entre la granja indicada i la Torre dels Pardals, les comunicacions amb el centre de la ciutat es feien per la carretera d’Horta recent oberta, per la que feia poc circulava el tramvia elèctric que anava fins a Horta.


En la foto Villa Victòria i al fons la Torre dels Pardals 1904 (La Ilustración Obrera) BNE

Revista La Ilustración Obrera
Josep Masgrau i Planas era un conegut editor d’idees republicanes membre de l’Associació Literària i Artística de Barcelona a la que va accedir en 1894 que publicava revistes com La Ilustración Obrera i El Mundo Científico. Era conegut entre els intel·lectuals de l’epòca, i mantenia un gran interès social per aconseguir millorar el nivell de preparació i coneixement de la classe obrera.

Era un home poc donat a sortir en els mitjans de comunicació i ser objecte d’atenció, com es va poder comprovar el dia en que es va col.locar la primera pedra de la casa que es sortejava que, malgrat celebrar-se l’acte a casa seva i d’intervenir molts oradors, ell va declinar fer-ho i va ser el director de les indicades publicacions Sr. Angel Alcalde qui en el seu nom va donar les gràcies als presents. Per altra banda, ha estat impossible aconseguir-ne cap imatge de la seva persona.

La Ilustración Obrera va publicar un total de 73 números que es venien a deu cèntims l’exemplar i sortia cada setmana entre els anys 1904 i principis de 1906 i era tot un referent en determinats cercles del que ara denominaríem intel·lectuals conscienciats, en la que hi van col·laborar escriptors tan coneguts com Miguel de Unamuno.


Les idees democràtiques i igualitàries de la revista concordaven plenament en aquell moment amb les de l’il·lustre escriptor espanyol qui s’interessava per aconseguir que la instrucció arribés a les classes més desfavorides de la societat i que fos popular i laica, a la fi de situar al país al nivell de la resta de països europeus.
Publicdo 21.3.1904

A principis de segle, algunes publicacions a la fi d’aconseguir nous subscriptors, van sortejar una casa entre els seus lectors i subscriptors, normalment estava situada a les afores del centre. Aquesta pràctica també la va dur a terme la revista La Ilustración Obrera que es venia setmanalment en la que s’incloïa un cupó amb un número determinat per entrar en el sorteig de la indicada casa. La revista La Il.lustració Obrera era plena de bona i interessant informació ben fruitada de figures, dibuixos i fotografies, en relació als temes que es tocaven.

Plana de la revista sense el cupó

El sorteig de la casa i la col·locació de la primera pedra es va publicar en molts els diaris de l’època i es va organitzar una festa d’inauguració de l’inici de les obres en la casa del sr. Masgrau, les fotos de la qual es van publicar en un dels números de la revista La Ilustración Obrera, realitzades pel fotògraf de la publicació sr. Rodríguez .

Com el Sr. Masgrau a més de la seva casa era propietari del terreny del costat, el fa oferir (6000 pams quadrats) per construir la casa en qüestió, el plànols els va fer Anselmo Calvet, sobre els que van haver alguns canvis en la façana. Com la casa estava en plena muntanya era escalonada, com moltes de l’indret, en la planta baixa hi havia, el pati d’entrada el menjador i la cuina, i en el pis de d’alt la part més íntima, habitacions, sala i en la part del darrera un hort.


Plànols de la casa- 




















La primera pedra es va col·locar el 21 de maig de 1904 i l’acte el va presidir el Rector de la Universitat de Barcelona Dr. Rafael  Rodríguez Méndez  i hi van assistir nombrosa representació de centres obrers i republicans de la capital. L’honor de col·locar la primera pedra es va fer per sorteig entre els nens que havien tret millor nota en diversos ateneus  i va ser el noi Vicente Alfonso de l’Ateneo Obrer de Sant Andreu en qui va recaure tal mereixement.


El notari dona fe de cessió del terreny. Al fons a l'esquerra el Mas Guinardó, a la dreta la paret de la Quinta Paquita. Foto de La Ilustración Obrera, Digitalitzades per la Biblioteca Nacional d'España.-
El public assistent en l'interior de Villa Victòria. BNE


El sorteig que anava lligat amb el número que sortís guanyador en la loteria Nacional d’España del mateix dia 21 de maig, que va ser el 22.202 i el va guanyar una dona que vivia al carrer Hospital de nom Maria Martori Sirvent. Desconeixem si hi va anar a viure mai o si simplement la va llogar a algú, el que si se sap és que entre 1935 i 1940 hi va viure la famíla Casals-Alsina.




La torre un cop acabada ostentava un gravat a dalt de tot (la façana s'havia modificat en relació als plànols originals) on s'indica que la casa va ser regalada pels propietaris de la revista MUNDO CIENTÍFICO, no sabem el motiu pel qual no apareix el nom de la revista que va iniciar l'event LA ILUSTRACION OBRERA, igual ja no s'editava.

La casa en la dècada dels seixanta encara existia, més tard va ser comprada juntament amb una altra que hi havia al costat i que ja no era la casa del sr. Masgrau, per ampliar els Laboratoris del Dr. Esteve.




Fonts informatives:

  • Fotos de la Publicació del anunci de la Casa aportades per  Josep Llorens. 
  • Coneixement de l'existencia de les fotos de la inauguració a partir d'un reportatge de Maria José González, així com la informació del nom de  l'afortunada persona a la que li va torcar la casa.    
  • Les fotos utilitzades per a la ilustració del text,de la Bibliteca Nacional de  España.   
  • La nota d'Unamuno prové del Llibre "Miguel de Unamuno desconocido de l'escriptor" de l'escriptor Manuel María Urrútia . 
  • Retalls de diari de La Vanguardia.
  • Gràcies a tots ells, la localització de la casa ha estat una tasca comunitària, com tot bon treball.                                       

dissabte, 4 de febrer de 2017

DECONSTRUÏNT EL MAS GUINARDÓ

Què fan els nostres polítics quan diuen protegir el nostre patrimoni històric?.

La majoria de vegades,  (només cal mirar Can Mariner o Can Fargues), el que fan és deconstruir més que no pas reconstruir i/o rehabilitar,  en nom de la futura utilitat pràctica  de l'edifici.

L'exemple més clar la dóna l'actuació de l'ultim Ajuntament socialista respecte el Mas Guinardó, observeu les fotografies, que són magnífiques,  i fàcilment  constatem que és el  finalment van conservar d'aquest edifici, pràcticament res. Ohhh és que estava en molt mal estat no havia més remei que fer-ho, contesten quan els ho tires en cara.

Es van menjar tota l'ala esquerra del casalot en rebaixar el terreny més de dos metres (ala que van haver de reconstuir més tard), va desaparèixer tota la distribució interior de l'edifici i la totalitat de la part del darrera així com i un extrem dels  seus fonaments.

Quan van aplanar els voltants del Mas Guinardó per procedir-ne a la que s’anomenà rehabilitació, quedà només com testimoni de la seva època modernista tres o quatre parets exteriors i amb prou feines una paret i mitja de l’antic mas.  "Van trobar en tallar el terreny el que eren els seus fonaments, una sitja, un pou i una mena de cova, com d’una mina d’aigua amb algunes inscripcions gravades. Tot això va ser degudament documentat i catalogat pels arqueòlegs, però ho van tornar a tapar. (recollit en el llibre Barcelona subterrània de Mireia Valls)". Què en saben els guinardorencs d'aquests troballes i del seu possible valor, res.

Personalment d'aquestes descobertes no en sabia pas res fins que vaig llegir aquest llibre, suposem que el que es cita és cert  però, què es va trobar en realitat en l'ànima del Mas Guinardó i que es va destruir  del que hi havia sota, en aras de l'optimització màxima de l'espai amb el que es comptava. Algú del departament d'arqueologia  ens ho pot dir?.

Hi ha moltes maneres de fer les coses. Que el mas s'havia de rehabilitar, evidentment però , conservant fins a l'extrem el seu esperit i la seva història. A la part del darrera de l'edifici hi havia prou espai per fer l'hotel d'entitats, i es van gastar un munt d'euros provinents de fons europeus, calia, tanta despesa, tant moviment de terres?, crec sincerament que no i com nosaltres d'altres persones del Guinardó.

En fi, des del carrer el veïnat no prenia consciència del que passava allà dins, però quan veus aquestes fotografies, fetes des del terrat d'una de les cases del voltant, t'adones del que signifiquen algunes actuacions municipals,  les destroces originades i  et venen ganes de dir, no si-us-plau, no toqueu res, millor s'ho queda un particular i en fa un restaurant tipus Can Cortada, que ha conservat tot el que d'interessant tenia l'edifici i pots contemplau-ho si demanes permís al responsable del local, això si, que sigui entre serveis sinó impossible.  

Senyors de l'Ajuntament així no, no ens agraden aquesta mena de rehabilitacions.


Fotos originals de Juanjo Fernández menys l'ultima de C. Martín