diumenge, 7 de gener de 2018

BOSC DE CAN GALLART - Maria Capdevila d'Oriola




Pujant el carrer Dante a l’esquerra, existeix un passatge anomenat «de Capdevila». Laa placa de l’ajuntament indica que el tal Capdevila era un Capità de la Marina Mercant, nascut a Roses antic propietari de les terres del voltant, de nom Artur. 

Segons el Nomenclàtor de carrers de Barcelona, el nom prové de la família formada per «Maria Lacasa i Roig (Roses, 1846 - Barcelona, 1919). Propietària juntament amb els seus fills, Artur Capdevila Lacasa (Roses, 1873 - Barcelona, 1912) i Joan Capdevila Lacasa (Barcelona, 1871 - 1931). En foren hereves Maria i Anna Capdevila Mercenario. El passatge es considera dedicat a Artur Capdevila, mort abans que es donés nom al passatge», sabem que Maria Capdevila Mercenario era cosina de Montserrat (Maria) Capdevila Paillarès (d'ara endavant Maria), la vida de la qual explicarem breument  tot seguit.

La finca era en principi una propietat que abastava des de la baixada de Can Mateu fins el carrer de santa Joana d’Arc i del carrer Dante fins al carrer Grífols. La va comprar un tal Sr. Roure amb els diners que havia aconseguit il·licitament robant a la família de la que desprès seria la seva esposa atès que era l’administrador dels seus bens, aquest home però, morí abans d'hora i va passar en herència a la dona i als seus dos fills .

Una part d’aquesta finca va ser venuda als pares del dr. Gallart cap els anys trenta, atès que les propietàries d’aleshores eren unes cosines de la seva mare,  Maria i Anna Capdevila Mercenario. En la part comprada es va encabir la casa i el jardí dels pares de Josep M. Gallart, únic fill de Maria Capdevila, actual propietari de la finca.

La casa pairal que hi havia a la zona Can Mateu ,  se la van carregar les cosines de la mare de Josep Maria Gallart , el tros de finca que sobreviu a la brutal urbanització de l’entorn  –carrers de Grífols, Granollers i el passatge de Capdevila- que recorda al seu oncle. La resta , és a dir la casa i el «Bosc de Can Gallart» no es toca, o això és el que el Josep Maria pretén, tot i que hi ha un pla municipal per projectar-ne un jardí públic, construir-hi habitatges, i tirar a terra l’edifici de planta baixa , ple de records,  on ells i els seus fills hi fan breus estades. La casa es va construir en 1935 i les obres les va dirigir  Antonio Munné, un amic de la família. 


l web Barcelona Singular
El resultat d’anys sense cap intervenció urbanística ha donat com resultat una zona amb camins marcats des de quan era petit en Josep Maria, que havien estat plens de Garrofers, figueres i ametllers, en mig no hi havia pas res, bé si, blat que cultivava la seva àvia Teresa durant l’època del racionament i que bescanviava per tenir dret a un llonguet de pa blanc al dia.

vista aèria del Bosc de Can Gallart

«Per afició a la botànica, heretada de la mare, una eminent matemàtica, el senyor Gallart va començar a plantar-hi a finals dels 60 pins d’un viver de Figueres, i des d’aleshores, no ha parat: cedres, baladres, ginestes –que li han desaparegut–, eucaliptus, bambús, iuques, arbres de Judea… també palmeres que l’escarabat morrut ha devorat. I així, fins a 500 varietats. El lloc, certament, desconcerta, perquè no te l’imagines; i no exagero si dic que meravella, tant com l’avi que m’hi ha convidat i que és molt conscient del gran tresor que atresora». 1) Del Web de Barcelona Singular, que en parla del lloc).

Colla fotos del Web de Barcelona Singular

Maria Capdevila Paillarès, primera propietària i creadora del Bosc de Can Gallart, va ser la primera filla del matrimoni format per Joan Capdevila Lacasa, nascut a Barcelona l’ultim terç del segle XIX i Thérèse Oriola i Paillarès, nascuda al poble de Cabestany (França) en 1882, posteriorment en 1914 va néixer la seva germana Enriqueta.

Foto del fons familiar  Capdevila 

El pare de Montserrat era representant de la indústria farmacèutica Bayer, els avis es mostraven  contraris al matrimoni de la seva filla,  per aquest motiu quan ella va ser major d’edat es va casar i se'n van a viure a Barcelona al carrer Còrsega. Quan va néixer però, era tradició que els fills nasquessin en el poble de la mare i la seva es traslladà al poble rossellonès de Cabestany d’on era originària. El pare que estava fent les amèriques per qüestions de feina, i que la volia batejar sota el nom de Montserrat, es va empipar molt quan es va assabentar que el capella francès s’havia negat a posar-li aquest nom perquè era el d’una muntanya i li posà Maria, que és el que oficialment consta arreu però ella, va utilitzar sempre el de Montserrat.

L’escola primària i la secundària la va cursar en el col·legi de las Damas Negras de Barcelona (actualment denominada «Escola del Nen Jesús»), fundada en 1860 per les religioses conegudes com les Dames de Saint Mour, procedents de París, conegudes vulgarment per «les Dames Negres». Aquestes religioses tenien una mentalitat força avançada per l’època, tant en l’aspecte pedagògic com en la seva manera de ser i actuar. Vestien un hàbit de color negre i parlaven francès i castellà, el català no era pas habitual a les escoles aleshores.

Maria va estudiar ciències exactes perquè li agradava i una mica per dur la contra al seu pare que assegurava que les matemàtiques eren cosa d’homes.

Es va llicenciar a la Facultat de Barcelona el 26 de setembre de 1928 amb un brillant expedient en ciències exactes, posteriorment va cursar assignatures del Doctorat en la Universitat Central de Madrid, Aquell mateix any fou nomenada Catedràtica interina de Matemàtiques de l’Institut Nacional de Zafra, Badajoz.

No es pot assegurar amb total certesa que fora la primera dona catedràtica de matemàtiques d’Institut, ja que el mateix any una altra dona la toledana Maria del Carmen Martínez Sancho, va obtenir-ne la càtedra al Ferrol, de la documentació existent al respecte no se’n pot deduir res al respecte.

De Zafra va tornar a Barcelona i seguidament a Madrid, per acabar anant a París a millorar els seus coneixements i posar terra pel mig entre ella i un pretendent resident a Zafra.

Maria va viure a Zafra dos anys que va aprofitar per preparar la seva càtedra de Llengua i Literatura Franceses amb l’objectiu d’anar acostant-se a Barcelona per poder exercir en la seva ciutat. La càtedra va guanyar l’any 1930, essent destinada a Alcoi on sembla ser va conèixer al que desprès seria el seu marit, segons creu el seu fill Josep Maria, atès que el seu pare també ensenyava en aquest institut per l’època.

Referint-se a aquestes oposicions de Francès, el seu fill Josep Maria explica una anècdota bastant sucosa al respecte:

«la meva mare s’indignava molt quan sentia parlar d’Antonio Machado, perquè l’havia tingut en el Tribunal d’oposicions a Catedràtica de Francès donar que el poeta, mentre ella exposava el tema, llegia ostensiblement el diari. A més es veu que li havia tocar «La vida i la obra de La Fontaine» i havia hagut d’exposar un tema molt llibertí dels seus Contes i Antonio Machado al final de la seva exposició li va cridar l’atenció tot dient-li «no eran temas propios para una señorita».

L’any 1933 seguint el seu afany d’anar-se acostant a Barcelona, va guanyar la plaça de professora de matemàtiques de l’Institut de Figueres. Cal destacar-ne que abans durant el curs 1931-32, va executar d’auxiliar en l’assignatura «Astronomia General i y Física del Globo» de la Facultat de Ciencies de la Universitat de Barcelona, va ser, conseqüentment pionera en aconseguir aquesta posició i la segona dona en aconseguir una pensió per ampliar els seus estudis sobre matemàtiques concedida per la Junta para Ampliación de estudios, por O.M. de 4 de julio de 1933, a la fi d’estudiar Teoría de Funciones (en particular la axiomática de los espacios de Hilbert) a França.

El seu fill Josep Maria explica que quan la seva mare va exercir d’auxiliar de càtedra d’Astrononia en la Facultad de Ciencias de la Universidad de Barcelona, es va donar la següent anècdota::

Va voler anar, de fet ho havia de fer, a l’Observatori Fabra del Tibidabo a observar el firmament, però li ho van impedir, segons ella "porque una mujer honrada no se desplaza de noche, ni siquiera acompañada", circumstància que li va impedir emular a un astrònom català del segle XX, Josep Comas i Solà, que va participar en el descobriment del planeta Plutó (2).

La intenció de Maria en sol.licitar la pensió per acabar els seus estudis de Doctorat a París i poder defensar la seva Tesi Doctoral, cosa aquesta que mai no va aconseguir circumstància que a ella sempre li va pesar, entre d’altres motius perquè no podia residir en el Colegio de España de París, reservat en aquella època només als homes. A més el seu pare va morir el 26 de gener de 1931 i la família va quedar al seu càrrec econòmic, va haver de compaginar els seus estudis amb donar classes i s’indignava molt quan sentia dir que la República, que va ser incapaç de permetre a les dones accedir al Colegio de España de París, havia estat progressista.

La permanència de Maria a França es va ampliar, tal com podia llegir-se a la Vanguàrdia de diumenge 17 de març de 1935, plana 12: “a propuesta de la Junta de Ampliación de Estudios, el ministro de Instrucción pública ha concedido una prórroga de un mes y veintiocho días en la pensión que disfruta para ampliar sus estudios en Francia, a la profesora del Instituto de Primera enseñanza de Figueras doña María Capdevila de Oriola”.

El professor francès Gaston Maurice Julia (Sidi Bel Abes, Argelia, 1893 – París, 1978), director de la estància de Maria a París, era aleshores un de los matemàtics més reconeguts. Actualment se’l considera el precursor de la teoria dels fractals, malgrat que ell mai directament els arribés a treballar. El professor Julià, rossellonès com la seva mare, tenia la cara desfigurada a causa d’una bomba de gas mostaça que li va impactar durant la primera Guerra Mundial, anomenada així per l’olor que desprenia, el que el va portar a una mort prematura, motiu pel qual Maria no va poder acabar la seva tesi.


El dia que va esclatar la Guerra Civil Española fou una data especialment dolorosa per a la Maria, d’acord amb el que relata el seu fills Josep Maria:

“El 18 de julio de 1936, la meva àvia i tia de encara estaven vacances de Cabestany i la meva mare, ja catedràtica a Figueres, s’havia quedat a Barcelona preparant unes oposicions per una plaça a Barcelona. Unes explosions que li van semblar que eren petards que anunciaven revetlles properes li van impedir concentrar-se en la seva tasca, així que va sortir a passejar. El primer que van contemplar els seus ulls varen ser les restes momificades dels frares del convent del passeig de Sant Joan que els anarquistes havien desenterrat i afusellat «post morten» i que van deixar recolzats contra la paret del convent.

Se’n anà directe al Consulat Francès, que es va oferir a repatriar-la en un vaixell que sortia i que feia servei entre Barcelona i Portvendres i que va salvar a molts francesos i espanyols d’una mort segura. El Consulat tanmateix va segellar la porta de casa seva acreditant que allà vivien ciutadans francesos però el segell no fou respectat i va córrer la veu que allà es refugiava un capellà, fet totalment cert, el pis fou violat, saquejat i el capellà mort allà mateix mentre intentava fugir per una canonada.

Montserrat es va casar amb José María Gallart Sanz, en la catedral de Logroño, poc abans d’acabar la guerra, el 12 de març de 1939, d’allà varen tornar a Barcelona on es van trobar el seu pis saquejat i amb restes de sang del capellà que allà s’hi havia amagat. Els anarquistes l’havien trobat i en intentar fugir el van matar. No va voler quedar-s’hi i mentre acabaven les obres de la torre d’Horta on la família del pare ja hi tenia terres, obres que van començar abans de la Guerra Civil el 1935 al carrer Dante,17 que aleshores hi comptava amb ben poques cases, (ara li correspon el núm 57 bis), es va traslladar a Cabestany.

Pot semblar estrany que Maria i José Maria farmacèutic aragonès es casessin a Logroño, la raó és que de França va tornar a Espanya per Irún, i es va reincorporar a la docència en matemàtiques a Logroño

Duran la Segona República i la Guerra Civil, exceptuant el període que correspon amb la seva estadia a França, Maria fou professora del Departament de Ciències de la Universitat de Barcelona. Tanmateix però, el sector de l’educació va passar per un procés de depuració molt acusat que va afectar a milers de docents, deixant sense efecte les carreres docents desprès de 1939. Aquesta va ser la causa que la carrera científica de Maria Capdevila quedés interrompuda desprès del conflicte armat.

Tanmateix però en 1940 , recupera la condició de Catedràtica d’Institut, amb plaça a Figueres segons es publicà en el «Boletín Oficial del Estado (BOE nº 61 de 1 de Marzo de 1940, páginas 1530-1533) como catedrática de Instituto de séptima categoría (con un sueldo de 10.600 pesetas).

Maria Capdevila, els últims anys de docència els va donar en el prestigiós Instituto Nacional de Enseñanza Media “Jaime Balmes” (actual I.E.S. “Jaume Balmes”), de Barcelona, en el que es jubilà el 6 de agosto de 1975.



Fotos del fons familiar Capdevila - Gallart
María Capdevila va morir a Barcelona el día 4 d’octubre de 1993.


Actual entrada a la finca i la farmacia que fou de José M. Gallart Sanz

Maria Capdevila que l’actuació decidida de la qual ha permès mantenir, conservar i fer prosperar el Bosc que ara es coneix com «de Can Gallart», d’aspecte anglès, natural i ecològic. Els veïns la recorden i la tenien com una gran persona que a la vegada de ser senzilla tenia un tracte molt afable.

Una responsable d’antiga CIU el 17.11 de 2008, feia una crida a defensar el pulmó verd que representava la finca de Can Gallart pel barri d'Horta-Carmel, i al mateix temps proposava canviar-li el nom pel de Maria Capdevila, antiga propietària de la finca. Els últims anys de la seva vida va ajudar mitjançant aportacions econòmiques a mantenir i conservar el «Bosc de Can Gallart», pel barri d’Horta. La Consellera Maite Fandos, denunciava la possible futura reforma del Carmel i va exigir que s’obrís l’espai als ciutadans, tan mancats en la zona d’espais verds i que se’l bategés amb el nom de «Bosc de Maria Capdevila», matemàtica astrònoma que va exercir de professora en la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, una de les primeres dones de ciències dels nostre país.

Como curiositat, cal afegir també que la compañía aèria catalana Catalonian Airlines va batejar el seu Boeing 757-300 amb el nom i cognom de Maria Capdevila i Oriola a la fi d’honorar la seva comunitat de naixement i els estudis d’astronomia que va cursar.

Precisament aquesta faceta d’astrònoma quedà remarcada en el llibre «Catalanes del Segle XX» (Godayol 2006) en la que es considera a Maria Capdevila com «la Hipàtia del Segle XX», el seu amor a les matemàtiques i a l’astronomia.




*Informació extreta principalment del treball Juan Núñez Valdés, María Arroyo Castilleja y María Luisa Rodríguez Arévalo – de la Revista de Investigación ISSN 2174-0410, 1 de abril de 2012

(2) Josep Comas i Solà (Barcelona, 19 de desenbre de 1868 – 2 de desembre de 1937), fou un astrònom i divulgador científic català, impulsor de l'astronomia moderna a Catalunya. Wikipedia




diumenge, 19 de novembre de 2017

CAN CAPARRADA - una mica d'història.

Mapa d'Horta en 1891


Al dintell del barri de ferro de Can Caparrada hi posa 1879. L’hem vist tantes vegades passant pel seu davant que ja no hi parem esment però, no creiem que massa gent sàpiga si aquesta data és la de la construcció de la masia que hi ha dins Can Caparrada», o bé té algun altre significat.

Can Caparrada és una casa molt coneguda a Horta, els seus propietaris pertanyen a la mateixa família que la va fer construir, aquesta circumstància no es dona massa vegades per no dir pràcticament cap en cases que tenen més de cent anys.



Josep Campmany a la porta de la masia , anys cinquanta. Foto de la família.

La Maria dels Àngels Campmany mestressa de la casa, explica que la van fer construir els seus rebesavis. En Pere Garrigó i Roca que vivia a la Riera Alta número 9, i la Teresa Bonvehí i Magrans filla també d’Horta. El paleta que els hi havia de bastir la casa els va ensenyar un terreny en el aleshores carrer del Príncep prop del pont dels torrent d’en Mariner que a Pere li va agradar i quan la masia ja estava construïda i els seus propietaris ja hi vivien, el seu rebesavi li va deixar anar al paleta «crec que ens hauràs de fer un altra casa en algun altre lloc del poble, la nostra és l’ultima d’aquest carrer i hi passem por, es massa solitària»..

A finals del segle XIX, hi havia encara bandolers que assaltaven als traginers pels camins dels voltants i les masies aïllades eren objecte de robatoris. Alguns d’aquests delinqüents vivien i guardaven els efectes robats sota el pont del torrent de Can Mariner (que no és el que ara existeix sinó un d’anterior), que era prou ample per encabir-hi persones i alguns cavalls. Era gent molt temuda pels habitants d’Horta i del barri de muntanya del poble de Sant Martí de Provençals (avui Guinardó), per la seva agressivitat.

El paleta se’l va quedar mirant i li respongué , «no t’equivoquis Pere, espera uns anys i veuràs com et trobes visquen al mig del poble, Horta s’està fent gran i es construirà a reu». En Pere Garrigó i la seva muller s’hi van quedar no sense recança, no tan sols no es va moure de la masia sinó que els seus descendents directes encara hi viuen i molt contents, això si, es va fer instal·lar en 1889, dos o tres llums de gas al carrer per donar-li més sensació de seguretat.

En 1877 Horta tenia 3.372 habitants i el creixement demogràfic s’accelerava per moments,  ja en 1887 comptava ja amb 4218 habitants.


Horta en 1891, desconec l'autor.


Fotos de l'lbum `familiar de la família Campmany


En 1879, més enllà de la masia de Can Caparrada no hi havia cap més casa fins arribar a la de Can Quintana, entre mig, només camps i vinyes i a la seva esquerra una altra masia que van comprar els germans Tomàs i Jaume Casas, ambdós capellans i amb l’ajut econòmic de la família Pastó construïren una sala d’espectacles, un petit cafè i arreglaren el pati a la fi que la quitxalla hi pogués jugar a bitlles i d’altres jocs, aquesta masia constava a més de la casa dels masovers, un pou i un safareig gran per a regar un cobert on es guardava llenya i l’era. En 1889 es convertí en l’Acadèmia Sant Lluís Gonzaga i s’hi van efectuar canvis a la fi  d’adequar l’edifici als nous usos *.


A primers del segle XX les cases ja arribaven fins el pont de la riera de can Mariner, com es pot observar en la foto

Però d’on bé el nom pel qual la masia és coneguda?. Sembla ser que en Pere Garrigó anava molt sovint a jugar amb altres veïns del poble a la plaça de la Constitució (avui Santes Creus) a un joc similar a la petanca o a les bitlles catalanes però que es jugava amb pedres, quan els amics li preguntaven   "Pere com va tot, que fas ara mateix ?", ell responia indefectiblement, «mira com sempre fent Caparrada», terme que s’utilitzava per definir a la persona que treballava, en diferents oficis segons el moment a la fi de guanyar-se la vida. D’aquesta manera el veïnat els van anomenar a en Pere i família, els de Can Caparrada, sobrenom que no a tothom de la família li agrada, però que no cal pas dir, que els habitants de la masia el porten amb molt d’orgull.

A partir de la segona generació a can Caparrada les mestresses van fer de bugaderes, i fins i tot algunes veïnes les solien ajudar en la feina, va començar una de les files d’en Pere Garrigó i la seva neta va continuar amb l’ofici.

El pati de la masia era prou gran, en una part del qual es treballava un hort, en l’altre es criaven conills i es rentava roba en dos grans safareigs proveïts d’aigua pel pou de la casa. Tenien els safareigs que s’utilitzaven a l’estiu sota la llum del sol i els d’hivern que estaven sota cobert i en el que hi havia un foc on es feia bullir l’aigua per rentar. Al pati hi havia una escala que pujava al sostre de part de la casa on s'estenia la roba.

L’àvia paterna de Maria Àngels, actual mestressa de Can Caparrada, era l’Angeleta del carrer de Can Travi i feia de bugadera de les persones riques de Barcelona, també hi havia classes entre les bugaderes, com es pot comprovar.




Es baixava a Barcelona cada dilluns i divendres a la fi de lliurar la roba neta i recollir-ne la bruta. Un carro els hi transportava els sacs amb la roba degudament marcada, precedit per una colla de bugaderes, fins a la part baixa de la casa del Canonja on hi havia el típic hostal d’Horta, servia d’agència de les bugaderes on menestrals i burgesos solien anar a la fi de llogar els seus serveis i des d’on es distribuïa la roba neta per diversos barris, segons explica Desideri Díez en el seu llibre «El que ha estat i és Horta».

Foto de l'interior dels Lluïsos amb l'edifici cremat- Foto família Mercader
Durant la Guerra Civil, el Centre dels Lluïsos fou cremat pels anarquistes. Mentre es sentien crits i trets al carrer, per la part del darrera alguns socis jugant-se la pell van traslladar part de  l’arxiu històric a la masia de Can Caparrada. Al dia següent la documentació, es va traslladar a la casa d’un militant d’Esquerra Republicana que vivia al carrer Chapí on estaven segurs que no hi entrarien pas els anarquistes.

Sembla ser que els anarquistes es van dirigir a l'avi de l’actual propietària tot etzibant-li «a partir d’ara aquesta masia i terres han deixat de ser de vostres però com no heu fet pas mal a ningú, us hi deixem viure», Joan Boada i Garrigó, de tarannà més aviat tranquil, els respongué «a doncs bé», evitant d’aquesta manera enfrontar-se inútilment a la turba revolucionària.

Actualment viuen a Can Caparrada Àngels Campmany i Boada i el seu marit Salvador Casals i Gausachs, fill d’una altra masia molt coneguda del barri de la Clota «Can Gasparó», i els seus fills en Quim i la Núria, que són els que amablement ens han atès i explicat la història familiar i facilitat les fotos que l’acompanya i als que els  volem donar les gràcies per la seva amabilitat.


Can Caparrada en l'actualitat conserva molts dels elements originals


Can Caparrada és un oasi del passat en mig de la moguda actual de edificis "nous"que viu el barri d'Horta, una raresa que cal de totes totes preservar, a la fi  de poder mostrar als nostres descendents, com es vivia  en un poblet que estava a la vora de Barcelona al segle XIX.







* Dades del llibre de la conmemoració dels 150 anys dels Lluïsos d’Horta, escrit per Salvador Casals i Gausachs


dissabte, 12 d’agost de 2017

MASIA DE CAN BLAY , petita història

Situació en el mapa de Can Blay i Can Fontaner


A Can Blay vivien els masovers de la casa noble dels Fontaner, que va desaparèixer entre mitjans i finals del segle XVIII i de la que no queden, que coneguem, testimonis gràfics ni dibuixos de com era, el que si sabem és que va ser la primera casa d’estiueig a Horta. 



Aquestes terres abans de pertànyer als Blay foren d’Antoni Grasses (de la masia de Can Grasses coneguda també per Ca l’Andalet que encara perviu en mans de l’Ajuntament de Barcelona) i amb un acte que aixecà el Notari de Barcelona Josep Güell el 23 de març de de 1700, amb un pacte que deia així «haja de millorar i en res deteriorar la dita peça de terra i per arreglar la terra ho deixeran a Jaume Blayi el seus successors i pagarà lo dit nom i successors divuit lliures de moneda barcelonesa pagadores la meitat a quinze d’agost i l’altra meitat a vint-i-quatre de desembre, i un ciri de cera blanca de quatre onces en el diumenge de rams, començant a pagar nou lliures a vint-i-quatre de setembre pròxim vinent, lo ciri per lo diumenge de Rams de l’any prop vinent i la segona paga de dites nou lliures a quinze d’agost de mil set-sens setanta-u, i això perpetuant-se en els successors del nom Blay i donant-li també poder de regar la terra establerta d’aigua dels *safareigs dels peixos que té la casa Fontaner. Amb dits pactes no podran els seus successors ni ell proclamar en casa establerta altre senyor que a mi i als meus successors i als hereus de Sabastida...».

En Jaume Blay en fer-se càrrec de la peça de terra dirà «Jo Jaume Blay dono per aprovat lo sobreentingut i acceptant lo establert ab los pactes. Prometo a d. Mariana Fontaner i Bru i als seus successors que milloraré i no deterioraré la peça de terra establerta...», el document el signen els Fontaner en Jaume Blay va manifestar que no sabia escriure.



Can Blay en 1925, Foto del fons Felip Capdevila


Els límits de les terres dels Blay, els segles XVIII i XIX, eren: «A llevant amb terra de Joan Baptista Plana, notari públic col.legiat de n. Barcelona que fou de la casa Fontaner; a migdia amb terra que ha establert part a Joan Plana, pagès de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, part a Jaume Campmany, pagès de dita parròquia de Sant Genís, part a Bartomeus Manent i part a Josep Martí., mediant en tots un marge i a tramontana amb la casa Fontaner; a ponent amb terra que també ha establert past amb Francesc Riera, part amb Eulàlia Boada i part amb Miquel Riera, mediant entre tots un marge i també a tramontana amb terra de Casa Mariner en què són los fems i lo camí que va a la Iglésia de la casa i part amb terra que ha establert amb Josep Campmany mediant un marge. I és de saber que dita peça de terra té l’entrada per la carretera fitada de deu pams de ample feta entre la terra del dit Francesc Riera i la terra de la dita Eulàlia Boada».

Dels Blay és té notícia ja a les primeries del segle XVIII, atès que en 1718 el Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron té part d’aquestes terres «Dic lo baix signat que tinc rebut del sobredit Juan Blay, set lliures i i quinze sous, les quals no paga en compliment del lloguer de les terres que per son compte mena, caigut el dia de Sant Joan de mil set-cents divuit», firmat Frai Diego García, procurador General de Monestir.

A partir de 1760 és quan trobem és documents sobre can Blay, com a masovers de la casa senyorial de Fontaner. En aquests documents es parla dels cens d’aquesta masia a la casa Fontaner, a la qual pertanyia.

En 1762 Mariana Fontaner i de Bru, vídua de Joan Anton Fontaner i Trulles Burgés, arrenda part de les terres de Can Fontaner a «Jaume Blay, pagès, habitant de la parròquia de de Sant Genís del Agudells àlias d’Horta, bisbat de Barcelona, present i acceptant, i als seus a qui voldrà perpètuament (....) tota aquesta peça de terra tinguda una mujada poc més o menys amb ses entrades, eixides, trets i pertinences, que és part de la peça detinguda tres mujades i una quarta, poc més o menys, de pertinences del mas derruït anomenat antigament Rull».

En morir Jaume Blay la finca es reduí, atès que D. Mariana, D. Joan i D. Cayetano Fontaner i de Bru, van vendre una part a Pere Bertran, arquitecte de la ciutat de Barcelona.

La vídua de Jaume Blay es va veure obligada a vendre també una altra part en 1764 a en Josep Nadal revenedor, ciutadà de Barcelona; la dona li pagà dues centes lliures barcelonines que el marit li devia el mateix dia de la seva mort.

Els Fontaners eren uns comerciants rics de Perpinyà que van comprar la finca en el 1700. A les primeries del segle XVIII la casa Fontaner era una casa molt anomenada, en la que durant dos mesos de 1709, convidats pel seu propietari Ignasi Fontaner i Martell, s’hi van hostatjar l’arxiduc Carles, proclamat Comte de Barcelona i la seva mullers l’emperatriu Isabel.

A finals del segle XVIII, en Francisco Zamora, va va fer un cens de la zona i ja esmenta l’existència de la la fàbrica d’adobs en 1789 «.. en ella se trabajan al año 3000 pedazos de suela, 600 docenas de becerros teados y 200 de los anteados y de forros 5000 docenas». La casa Fontaner encara existia, tot especificant que havia estat «de bastante patrimonio en otro tiempo», hi treballaven 25 homes i un majordom que la dirigia, la que fou capella dels Fontaner va perviure fins a principis del segle XX, existeix una fotografia de les seves runes.

En morí Jaume Blay part de la terra passà al seu fill Jaume que morí sense descendència masculina. Aquest fet produeix que la casa perdés el nom, atès que la una de les filles es cas amb un Marí. Benet Marí i Ustrell nét de Jaume Blay es casà en 1836 amb Gertrudis Mariner. Jaume Marí i Oliva treballa les terres fins 1973, anys en que es venen les terres a una immobiliària que hi basteix els habitatges que actualment existeixen.


La majoria de fotos del fons de Felip Capdevila i alguna dels fons Desideri Díez





* Tenien dret a fer servir la seva aigua, segons un pacte documentat el 1700. Es regava amb un pou artesià que donava aigua suficient per regar tots el camps.

  • Fonts informatives: del Llibre sobre les masies d'Horta d'en Desideri Díez Quijano.


dissabte, 1 de juliol de 2017

CAN CREUHET - MAS DE CAN PADRÓ

Situació de la masia


Francesc Crehuet i Pujolà, comprà els terrenys sobre els que ara creua el carrer d'en Crehuet en 1787, en els que no va tardar en bastir-hi una casa de pagès que tots els veïns d’Horta coneixem, situada ara al carrer Porto i que segurament amb alguns canvis ha arribat fins els nostres dies.

Retall d'una foto més àmplia on es veu la masia. Segle XIX

La casa sota el concepte de casa pairal familiar, és d’arrel rural de les típiques de l’antic poble d’Horta, segurament en la part baixa es guardaven les eines del camp i part de la collita i al primer pis hi vivia la família pròpiament dita. La casa al fons i l’hort i pati al davant. En el segle passat Can Padró encara es trobava davant de la riera oberta, la qual es podia travessar per mitja d’un pontet conegut com de Can Don Joan, atès que duia fins la porta principal de la casa noble de Cruïlles coneguda també per Can Don Joan. 


Foto del Pont de Can Don Joan. Foto anys 60 fons F. Capdevila 


Foto de la fons de CEC sobre la Història de la masia catalana,
de finals del segle XIX

Posteriorment a principis dels anys vint del segle passat, se la dotar interiorment d’ornaments típics del moment, sostres amb motius pintats, terres hidràulics, cuina econòmica, carbonera, etc. Curiosament dos dels ornaments fan al·lusió a element de la industria i del progrés industrial, com era el dibuix d’un tren en marxa en mig un bosc de torres elèctriques i de la reproducció de part d’una fàbrica amb dues xemeneies fumejant. En les dues xemeneies dos escuts, el de l’esquerra el de Catalunya i el de la dreta el de Barcelona, metàfora clara de la revolució industrial que vivia la ciutat aleshores.


Ornaments presents en la planta baixa de la masia de Can Padró 

La finca apareix en totes les fotografies que es van fer el segle XIX de la zona, quan encara era propietat de la família Crehuet, la casa amb els seus característics arcs de galeria en l’últim pis, algun d’ells tapiats, les seves parets pintades en un to crema amb les finestres emmarcades en un color molt més clar. Una línia del mateix to dels marcs de les finestres separa cada un dels pisos de l’edifici com, per altra banda tenien moltes de les masies de la contrada. En el segon pis es conserva un oratori o capella segurament construïda per Antoni Crehuet que fou reverent pare de Santa Maria del Mar.

A Francesc Crehuet el succeí com propietari el seu fill Antoni Crehuet i Barceló que, al seu torn, no sabem si per mort del primer, el succeí el 1876 el seu germà Francesc Crehuet i Barceló.

Francesc Crehuet i Barceló va ser reverent a Sta. Maria del Mar on el 26 de febrer de 1855 va fer un sermó sobre la definició dogmàtica de la Immaculada Concepció de Maria Mare de Déu.

És molt possible que el Crehuet que van conèixer alguns veïns molt antics del lloc, fos descendent seu germà Antoni, donat que en Francesc era capellà, que pel que sabem era militar i va restar solter fins que va morir molt entrat en anys, aquesta última dada no la sabem del cert, la torreta del soldat que existia a la dreta de la finca segurament la va fer construir ell mateix sobre el garatge de la casa.


Torreta del soldat, foto anys 70 . Fons Felip Capdevila 

Els Crehuet van ser propietaris de la finca fins desprès de la Guerra Civil que la van vendre als Padró que hi van muntar una una granja d’animals, motiu pel qual la casa és coneguda al barri com la Granja de Can Padró.

Sabem que les últimes propietàries van ser Martina Ruíz, vídua de Pere Padró i Pilar Padró. Martina Ruíz va ser l’ultima de la família que hi va viure fins més o menys l’any 2002, ja era molt gran i se’ns va anar a viure e Maella amb una germana seva.

A finals dels cinquanta, la família Padró formada per en Joan i en Pere Padró la seva muller Pilar i els pares dels dos nois, van llogar la part de baix de la casa a la família Gras.

Can Padró en una foto dels anys 70 del fons de la família Gras. 

Pati del davant de l'entrada de la masia a finals dels 60. Fons família Gras

La mateixa entrada ja renovada , anys 70, foto fons família Gras 

Angie i Toni Gras, en el jardí de la casa

Actualment hi viu la llogatera Rosa Figueras Nualart, vídua de Gras, té 91 anys i la seva filla que en té cura.

Fa molt poc, els Padró s’han venut la casa a una immobiliària juntament amb la llogatera perquè aquesta societat se’n faci càrrec de desallotjar-la de la casa, no han tingut la mínima consderació de les persones que l'han guardar tots aquests últims anys a la fi que no es convertís en una de les tantes ocupades.

Així dons, és molt possible, si l’Ajuntament no dóna remei, que la casa desaparegui i doni pas a un edifici de pisos de quatre plantes, com els molts que existeixen i acabi amb els dos cents anys i escaig de vida i història de la casa pairal i amb ella mori una part de la història d’Horta.





NOTA: Donem les gràcies a la Família Gras que ens ha donat entrada a casa seva i facil.litat les fotos familiars.

dijous, 22 de juny de 2017

QUÈ QUEDA DEL NOSTRE PATRIMONI HISTÒRIC, I QUÈ PODEM FER AL RESPECTE?




Dolors Canudas i Mariano Serrano, col.labors habituals en la recerca i catalogació del nostre patrimoni històric en l’associació El Pou que molt de vosaltres ja coneixeu, van presentar ahir en el marc del Mas Guinardó, en la secció els Dimècres d'El Pou, el treball que han dut a terme conjuntament amb d'altres persones en el barri de Font d'en Fargues.

Durant setmanes van recórrer tot el barri recopilant i fotografiant tots aquells elements i edificis que entenen caldria preservar. Els resultats els van entrar en una base dades creada expressament al respecte on es recullen totes les dades recopilades amb les que han dut a terme un estudi del medi que van presentar a l'Ajuntament a la fi que estudiïn la possibilitat de preservar el conjunt històric que se'ls presentava.

Edificis pendent de rehabilitació al Districte 

Seguint la línia dels nostres veïns de la Font d'en Fargues s'ha començat a realitzar una tasca similar de localització i catalogació  dels elements i edificis històrics que queden en el  barri d'Horta i del Guinardó.
Alguns dels localitzats

Quan l'equip del nou Ajuntament va accedir a l'alcaldia semblava prou predisposat a tenir cura del conjunt històric i patrimonial del Districte, hores d'ara però, res de nou ha canviat respecte a la manera de fer d'anteriors equips municipals i la prova és que els edificis històrics han continuat desapareixent i l d’altres deteriorant , la prova la tenim a tocar, la més que provable desaparició a curt termini de l'edifici de la granja de can Padró al carrer Porto que ha comprat una immobiliaria per construir-hi pisos.
Pel que es veu, les promeses electorals són bàsicament propòsits que queda bé enumerar quan cal aconseguir vots, qüestió de pedigri cultural, però que difícilment es duen a terme, preval per sobre de tot els interessos del mercat immobiliari, diguin el que diguin.
Sempre queda però, distreure al personal amb allò que, que no ho han pogut dur a terme degut a alguna normativa anterior que altres equips van signar en el seu moment, que no els ho ha permès o que no es disposa de diners que ho permetin fer i així fins a unes properes eleccions on tornaran les promeses que tampoc no es compliran.
Des de que el col·legi d'arquitectes van realitzar l'última avaluació, a finals dels setanta, s'ha. perdut en el Districte Horta-Guinardó el trenta per cent del patrimoni històric. S’ha de fer alguna cosa al respecte, pensem-hi.