dijous, 3 de maig de 2018

ALLÒ QUE LA RONDA S'EN DUGUÉ, per Ma. Dolors Abad


Em dic Dolors i vaig viure al carrer Oblit  51, fins els 22 anys, que em vaig casar i el barri era massa car per mi.

Terrat carrer Oblit, 51, la mare de na Dolors
El cert es que sempre he estat molt vinculada al barri, pels pares i sempre anàvem a casa els avis per qualsevol cosa.

T’explico. Soc nascuda al 1960, i casi des de que recordo, la casa familiar ha estat afectada pel cinturó. Recordo els pares que deien que si ens feien marxar, ens donarien un pis a la Perona, o al Camp de la Bota. Passaven els anys i no es feia res, però els meus pares no estaven tranquils amb la possibilitat de que haguéssim de marxar de casa.

Som tres germanes i jo soc la gran, i totes tres anàvem al col·legi Cardenal Spínola, de la Av. Verge de Montserrat i els meus pares no volien que les seves filles acabessin a un barri marginal, per això, sobre l’any 1971 mes o menys, van comprar un pis al Passeig Valldaura, per si arribava el dia que havíem de marxar.

Van ser anys difícils, perquè la mare no treballava i nosaltres anàvem a una escola de pagament, però el meu pare treballava fins les 10 de la nit a dues feines i se’n van  sortir encara que amb moltes dificultats.

casa desapareguda del c. Oblit  anys 80

Amb tot això, la gent que estava afectada pel cinturó, no feia obres ni millorava casa seva, perquè sempre estava pensant que qualsevol dia els farien fora, així que el barri es va envellir molt i ningú feia millores. Al final els meus pares, veient que tot estava molt parat, van llogar el pis que havien comprat i van començar a arreglar el pis on vivíem. Primer la cuina, desprès els terres i el bany, perquè no es podia viure sense arreglar les cases.

Recordo com va desaparèixer can 60, al davant de casa meva, una finca molt gran amb grans palmeres i jardins, encara que no estava afectada. Hi van fer una gran casa de pisos. I un altre torre una mica més amunt també va desaparèixer.

Més tard, les casetes que feien cantonada amb el carrer  Vinyals  van quedar abandonades i els veïns ubicats a pisos de lloguer pel barri. Ells van guanyar amb el canvi, perquè les casetes eren poc més que barraques. També van desaparèixer dos o tres casetes molt mones del carrer Villar, en el tros entre Oblit i Rubió i Ors.

M. Dolor Abad en el terra de casa seva, anys 80

Amb tot això, la part superior del meu carrer, Oblit, va quedar molt abandonada. Les vivendes del “pasillo”. La antiga pensió Synarvi, la torre del costat i la torre que feia cantonada. Aquesta última va tenir una mica més de vidilla, perquè va ser una escola uns anys i també va ser la casa dels Hare krisna uns quants anys mes.



Cases que la Ronda s'endugué

I van fer una primera part de les obres, crec que era la ronda Guinardó, que arribava fins el Passeig Maragall.

Però el barri feia força pena en alguns trams, perquè tot el que podia estar afectat pel cinturó, no  s’havia fet cap obra de millora i moltes cases es veien abandonades i lletges.

El meu pare va morir el juny del 2000 i encara no s’havia mogut res de res. Però poc desprès l’ajuntament es va posar en contacte amb la meva mare i els meus tiets que vivien al pis de abaix, i també amb la resta de veïns que estàvem afectats. Van començar a construir els pisos de Teodor Llorente i ja es van fer tots els tràmits.


Enderroc de principis del 2000 que afectaven al carrer Teodor Llorente.
Enderroc de Can Girapells en 2005


Foto de la casa de M. Dolors Abad
La última vegada que vaig veure casa meva va ser amb la mudança de la meva mare. Desprès no vaig voler passar per aquella zona, em feia molta pena. Perquè no entressin ocupes a les cases desallotjades, l’ajuntament va enfonsar les teulades automàticament, i així van estar mig derruïdes durant un temps.

He estat unts quants  anys sense passar pel meu carrer, no ho suportava, i a més, no conec res. Han canviat la configuració dels carrers i em costa molt d’imaginar com era abans.

Ara quan passo per allà, reconec que ha millorat molt, i es que feia molta falta. El mercat, el nou Cap, els carrers arreglats i les cases noves. Tota la zona on hi havia el descampat i el magatzem de cerveses Damm, que tanta por em feia quan era petita, per la quantitat d’homes que et sortien de darrere d’un dels camions ensenyant les vergonyes i espantant nenes com jo que anàvem al cole. Ara és un parc.

Però també tinc nostàlgia dels temps passats, i de les casetes del barri amb els seus jardins. De quan era molt petita i el meu avi em portava a la font del  “cuento” a buscar aigua.

Recordo la guarderia del carrer Vinyals, que era una casa que feia cantonada i de la que em vaig escapar essent  molt petitona. Recordo la escola a la que vaig anar els primers anys. Era una escola de monges i estava sota la església de la Verge de Montserrat. Vaig anar un parell d’anys i desprès les monges van tancar el col·legi, i el pares em van enviar al Cardenal Spínola.

Recordo els dilluns que la mare no tenia pa per fer entrepans, i em donava diners per comprar-me un croissant meravellós a la pastisseria Rosa d’Abril, al capdamunt del carrer Bisbal. Eren deliciosos.

Be, son molts i molts records, d’un barri que ha canviat molt. La meva mare viu molt contenta al pis que va comprar a l’ajuntament. La antiga casa era construïda molt senzilla i a l’hivern teníem molt de fred i a l’estiu moltíssima calor per estar sota terrat. Ella segueix molt integrada al barri, als seus 83 anys, encara es voluntària al "roper" dels mínims, i fins l’any passat era voluntària a l’ajuntament de barri i ajudava a persones malaltes. Encara ara ho fa amb una senyora.

Be, aquí acabo. Si vols saber més coses, no tens més que dir-ho. Encara que ara visc a Terrassa, baixo quan puc pel barri i a casa la mare.

Ben cordialment

Dolors Abad

dijous, 26 d’abril de 2018

CAN SAFONT, històrica masia amb un futur incert

La zona de Sant Genís del Agudells

Can Safont és una de les masies més antigues de la Vall d’Horta i amb una història prou important com per tenir-la present a l’hora de valorar la importància de l’edifici i el que representa, un capítol a part dins la història sòcio-cultural del poble d’Horta.


Un antic dibuix del segle XIX, on es veu l'edifici
original i primigeni

La masia primitiva data del segle XIII i al llarg del segles va patir diferents transformacions i no sempre cap a millor. El primer propietari del qual en rep el nom va ser Jaume Safont que com molts alts càrrecs de la Generalitat i de l’Ajuntament va disposar d’una segona residència a la Vall d’Horta. Poden nomenar al respecte els Artés, els Sabastida, els Bransi, els Castellbell, entre d’altres.


Can Safons a primer del segle XX amb un fesomia més semblant
a l'actual, amb la caseta dels masovers




Jaume Safont va ser un home de gran influència política en la ciutat de Barcelona. Abrandat partidari de la de la Biga (2) i enemic de la Busca (3).

Poc simpatitzant del rei Alfons IV, contrari al lloctinent Galceran de Requesens i a l’infant Joan, després rei, i fervent addicte al príncep de Viana. Fou probablement net de Bernat Safont, mestre racional de la ciutat (*)

Les seves anotacions en els dietaris de la Generalitat reflecteixen l'enfrontament que existia entre la Generalitat, majoritàriament bigaire, i el consell municipal amb suport reial.

Durant la durant la guerra civil catalana donà suport al Príncep de Viana, mostrant-se contrari al rei Joan.



Poeta de la gaia ciència (**), fou premiat en 1458 era a més a més un bon prosista.

Escrigué també un dietari privat, que ell anomena Dietari o llibre de jornades, i que posteriorment fou titulat Dietari de les torbacions del temps del rei don Joan que en Catalunya foren. Conté un cronicó que va des de la presa de València per Jaume I (1238) fins a l’entrada de Benet XIII a Barcelona el 1409; després, un conjunt d’efemèrides des del desembre del 1411 fins al juny del 1412.

Es va iniciar en el càrrec d’escrivà del «Dietari Oficial de la Diputació del General» de l’any 1436 a 1440, passa al servei de la Generalitat com adjunt de Pere Torró,ajudant segon de l’escrivania major. Al començament del 1450 fou anomenat ja notari. És autor de quasi totes les notícies del Dietari de la Diputació del General o de la Generalitat entre el 1454 i el 1472. Hi posà senyals corresponents a notícies anteriors des del 1412.

En 1462 és nomenat procurador amb la missió de controlar els encarregats de recaptar les generalitats.

Casat amb Joana (morta el 1471) va tenir una o dues filles, no queda massa clar en els escrits biogràfics publicats, treballava a Palau i sortia sovint del territori del Principat en missions polítiques tenia, per tant, tenia accés als grans personatges del país, va morir el 19 de novembre de 1487

Al segle XVIII, Can Safont fou reconstruïda quan va passar els Rialp en 1787, i més concretament a Josep Rialp i de Solà.



Sant Genís dels Agudells en una postal de primers del segle XX

Josep de Rialp i de Solà, va néixer a Barcelona en 1748 d’una família provinent del poble d’Anglesola, poeta de família noble, fou catedràtic de lletres humanes i de cànons a la Universitat de Cervera, és autor d’un gran nombre de poesies classicistes en castellà però sobre tot en llatí. Morí també a Barcelona en 1799.

Francisco de Zamora, en el seu «Cuestionario» de 1789, deia respecte a la finca de can Safont:

«Delante del Curato hay una casa de campo de unos vestígios bastante antíguos, la qual hace dos años mando componer José de Rialt (?), catedrático de Sagrados Cánones de la Universidad de Cervera, remontando sus paredes que eran de piedra de canteria, de calicanto. Tiene la casa muy buen patrimonio y dentro de su huerta, que esta un tanto apartado de ella, una fuente perenne de agua muy buena, de donde provee para su gasto i riego de la hortaliza; abasteciéndose de la misma agua el curato i el Barrio de la casa Termens».

Aquestes propietats arribaven fins el Tibidabo, la terra la tenien cedida a parcers (concretament 12 en l’any 1820), entre els quals hi havia els hereus de la casa Brasó, que a més a més eren masovers de la masia.

Disposava de l’única aigua viva de la contrada la qual cosa va provocar desavinences i tensions entre els els propietaris de can Brasó, que eren a més masovers de can Safont i els frares del monestir dels Jerònims de la Vall d’Hebron. Finalment aquestes diferències es van poder solucionar quan la casa va passar a mans de la família Rialp que va negociar el canvi de la propietat de l’aigua.

Una de les condicions era que els Jerònims havien de concedir a Can Safont nou plomes d’aigua però el dipòsit que van construir els frares era insuficient, Quan els Rialp van ser informats van demanar parlar amb el Prior i el masover Pere Brasó va ser citat pels frares. En Pere Brasó va anar amb certa recança atès el seu pare havia de pagar al Monestir els delmes (3) consistents una càrrega de vi, una càrrega d’oli i i una quartera de blat, però ell havia reduït per voluntat pròpia els delmes a la meitat i tenia certs temors per aquest motiu. Finalment es va solucionar tot en interès de les parts.

Aquesta masia va tenir molta importància durant els segles XVII i XIX atès que era lloc de referència per tota activitat social a Sant Genís del Agudells, en aquell indret hi havia molta caça i acudien gent important de Barcelona a caçar que anaven a menjar a Can Safont.

L’activitat principal però era el conreu de la vinya, productes de l’horta, bones collites de blat i la pastura de les cabres de can Brasó.

El Baró de Maldà important cronista de l’època, ens dona notícia d’aquesta important casa en les visites que li fa els dies 26 i 27 d’octubre de 1796.

Reproduírem en part el comentari de la primera visita:

«...acordat que queda est matí per anar tota la quadrilla a fer visita a aquell famós poeta isop (fabulista grec) en sa figura que es lo Sr. Don Josep Rialp, dalt el poble de Sant Genís i tornar amb sa companyia a la torre del Marquès i dinar junts...»

«...hem arribat poquet a poquet a descobrir lo campanar de la Parròquia de Sant Genís i a un gran caseron rònec per lo mig fumat, casa esta de Rialp, a la que hem arribat amb ganes ja de seure por lo un poc cansadets los que anaven a caball de Sant Francesc; hem entrat a la entrada i eixint-nos allí a rebrer lo amigo don Joseph Rialp amb casaca i ret negre, un vertader català tot ell, amant de les ciències, sens inflarsen gens, es dir molt natural en tot, enemic de tota currutaqueria, que en lo dia  en lo mes del jovent de la primera tonsura corra un xiquet massa, Llàstima cert en nostra nació catalana, per ser una moda ganatxa; hem pujat a fer visita a la sua Sra. Doña Maria Antonia  que és una ametlla ensucrada, digo ser una bonica dama, qual nos ha rebut amb sumo agrado, sen't son germà natural de Vilafranca del Penedès de casa d'un tal Llorens...la senyora Doña Antonia tenia una criatura de mames i una altre més grandeta de cins anys, havent comparegut luego lo hereuet d'estos.. nomenat Francisco de Paula amb jaqueta i calces blaves amb sabates i civelles que m'han paregut de plata i que bonic i agraciat noi d'edat d'onze anys tot pastat a la fisonomia de sa mare..».

A partir del segle XVII i sobretot els segles XVIII i XIX, fins arribar a la meitat del XX, es converteix en un lloc de referència de caça i d'esbarjo per a la gent de Barcelona i dels voltant, sobretot de Gràcia que hi pujaven a passar un dia de camp o bé a caçar. 

Cal fer especial referencia als masovers Brasó de la masia de Can Safont els quals des de 1799 fins 1873 esdevengueren figures importants dins la història més moderna de la masia., no solament tenien cura de la casa i de les finques, sinó que hi participaven  en altres afers com els de donar de menjar als viatger que s'acostaven fins a Sant Genís dels Agudells.

Can Safont s'erigia en el centre de festes tradicional populars del poble com organitzar el caga tió per Nadal, la celebració de la processó a l'ermita de Sant Genís i desprès havent dinat i fins l'hora de berenar tenia lloc un ball en l'era de la masia en el qual sonaven panderetes i el "ferraguets". El dia 15 es celebrava la festa de Sant Isidre i desprès de les cerimònies que es feien a l'església, els balls i la festa seguien a Can Safont. Per aquesta festa, els pagesos estrenaven gorra i espardenyes i es posaven el vestit bo.

En el llibre d'en Desideri Díez "Les masies d'Horta", es fa una descripció bastant acurada de com es distribuïen les estances de la masia, si desitgeu més informació al respecte, podeu llegir sobre el que al respecte escriu l'indicat historiador d'Horta.

A la mort de l’ultima propietària en 1979, la masia va passar a mans del Bisbat de Barcelona, segurament degut a alguna donació.

La restauració que es veu actualment ha desfet els finestrals gòtics i ha tapiat portals; ja no queda res de la bella arquitectura que es comenta que tenia, es va bastir quan el Bisbat de Barcelona va cedir el casalot a les Monges Missioneres Auxiliars de la Església, les finestres del primer pis corresponen a la cel·les de les monges. En quan les monges que quedaven es van fer massa grans i no es podien valdre per si mateixes, el Bisbat les va enviar a una Institució a la fi que les cuidessin fins la seva mort, el nom de la qual desconeixem, i a canvi els va fer donació de la masia de Can Safont o així es diu, malgrat no està molt clara la titularitat actual de la finca.


Imatges al voltant de la masia. Fotos Carme Martín i Andrés Paredes

Abandonada durant uns set anys, no fa massa va ser ocupada per uns joves. L'interior de l'edifici està molt deteriorat, les parets totalment enguixades de blanc, com és costum en tot convent de monges, no deixen endevinar que queda dels antics tàbics, els terres enrajolats amb "terrazo" de color taronja presenten un penós aspecte, molts sostres estan plens d'humitat per tants anys d’abandó, pagaria la pena que el arqueòlegs de l'Ajuntament la visitessin per determinar quant de l’antiga masia hi queda encara.


Interior planta baixa de la masia. Fotos Carme Martín i Andrés Paredes

Les parets que donen al carrer tenen al menys 60 centímetres d'amplada, la que ara dona a la part de fora sembla com sobreposada a les més antigues. El que conserva són uns antics túnels, no massa llargs que les monges feien servir de nevera per a conservar els aliments.


Dues finestres que donen als baixos de la casa del carrer. Fotos Carme Martín

L'Administració responsable no està disposada a averiguar qui és l'actual propietari de la finca i fer algun tràmit per rehabilitar d’aquest edifici històric?.

Donem les gràcies als actuals habitants de la masia per haver-nos obert les portes a fi de poder documentar gràficament aquest post.







(1) La Biga : Estava integrada per la majoria dels ciutadans honrats i alguns mercaders –, es considera, actuava i vivia com un grup nobiliari, tenien terres, castells i drets senyorials i vivien de les rendes. Tenien el control del poder municipal i s'oposaven als sectors vinculats a l'economia productiva.

(2) La Busca : Nom donat al partit format a Barcelona al voltant del 1450 per lluitar contra l’oligarquia urbana anomenada la Biga davant la divergència d’opinions o d’interessos per a pal·liar la crisi econòmica.

(3) Delmes : Era un impost o cens del 10% sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clergat i els edificis religiosos.

(*) Dins l'organització política i fiscal de la corona d'Aragó cal distingir dos tipus de Mestre racional (magister racionalis): per una banda el mestre racional reial que exercia el càrrec de tresorer reial i el Mestre racional dels regnes que formaren la corona d'Aragó, el qual exercia de tresorer dels regnes. 

(**) Poeta la de gaia ciència: Ciència de compondre poèticament, segons la tradició dels trobadors, pel grup de tolosans que el 1323 pretengué de revifar la somorta poesia trobadoresca mitjançant concursos literaris .







Fonts Informatives: Les masies d'Horta de Desideri Díez, Enciclopèdia Catalana, Wikipedia

dimecres, 4 d’abril de 2018

CAMINS D'AIGUA , Riera i torrents d'Horta Guinardó



Mapa del territori de Barcelona en la segona meitat
del segle XI. Secció d'un mapa  de Francesc Carreres Candi
 de 1910 (AHCB)


El Districte Horta-Guinardó està format per dues realitat diferents a les que uneix una comú orografia muntanyosa , plena de torrents, rieres , pous i mines d’aigua.

Des de les muntanyes fins el mar la superfície del Pla de Barcelona s’inclina suaument fins arribar al mar. Si hom contempla la ciutat des de un lloc ben alt com pot ser el Turó de la Rovira, se n’adona molt fàcilment d’aquesta realitat.

En tot territori on majoritàriament domina la muntanya quan plou l’aigua es canalitza formant torrents que s’uneixen en el pla formant rieres que desemboquen en el mar. Si el recorregut és prou llarg i important, que no és el cas, van sumant prou cabal dels diferents afluents i es converteixen en rius.

La Riera d’Horta ha estat i és la més important del Pla de Barcelona, avui dia convertida en diferents carrers va ser degudament canalitzada per no produir inundacions en la ciutat.








Collage de Carme Martín


La majoria de torrents que nodrien d’aigua la riera d’Horta davallaven de les fondalades de la serra de Collserola. Passarem seguidament a enumerar alguns dels més importants: el torrent dels Agudells, torrent de Sant Genís que més avall es transformava en la riera de la Clota que moria en la Riera d’Horta. El torrent de la Font de la Llet, el torrent de Gumbau (Montbau) que s’unia amb dos torrents més i tots junts formaven el torrent de Can Marcel·lí donant pas finalment al torrent de Can Cortada que passava al costat de la masia del mateix nom, el torrent de Pallars o dels Garrofers de Can Travi, torrent de Fontanills, el torrent de Can Carabassa, del que se'n conserva un tram; finalment la Riera d’Horta recollia l’aigua de tots aquests torrents i d’altres que no hem anomenat.



Per ordre, torrent de can Mariner, torrent de can Don Joan,
torrent de la Carabassa (foto Apu) i torrent de can Quintana. Collage Carme Martín

Pel que respecte als torrents que del Turó de la Rovira, sobre el territori del Guinardó i Baix Guinardó, parlarem del torrent de la Guineu , el més important del Guinardó al qual s’ajuntaven el torrent de Mascaró i el Torrent de dels Pardals,; el torrent d’en Mèlich (o Melis), el torrent d’en Milans, el torrent de Can Casanovas, el torrent de Lligalbé, el torrent d’en Delemús i el torrent d’en Mariner.

Molta d’aquesta aigua però, penetrà en la terra formant aqüífers que finalment nodrien pous, mines i fonts necessaris per la correcte funcionament dels ecosistemes de l’entorn.

Horta sempre ha sigut un territori on l’aigua mai no ha faltat, des de fa molts anys ja es rentava en el seu territori gran part de la roba de la gent benestant de Barcelona. També s’utilitzava per regar els camps de cultiu i fer funcionar les petites indústries existents com per exemple l’adoberia de Can Fontaner o la fàbrica de midó del senyor Joan Oliver a la riera d’Horta.



Al fons l'adoberia de can Fontaner. Foto del fons F. Capdevila


A la part dreta de la foto  la fàbrica de midó de Joan Oliver i la seva torre d'aigua.
Els homes coneixen prou bé aquesta realitat des d’antic i s’establiren prop de rius i rieres i perforaven pous prop de casa seva a la fi de proveir-se del preuat líquid que els permetia regar el seus camps i abastir les seves llars de l’aigua necessària per a la vida diària. A Horta i el Guinardó gairebé totes les cases en tenien i algunes, poques, encara el conserven.



Pous del carrer Horta,  ca l'Eudald, carrer Aiguafreda i Can Garcini.

Les necessitats cada cop més urgents d’aconseguir aigua van aguditzar l’enginy dels habitants que volien aprofitar òptimament els recursos aqüífers existents, així que es dedicaren a perforar mines que s’endinsaven en la muntanya al llarg alguns kilòmetres a la fi de canalitzar l’aigua amb més eficiència fins a les seves terres.

La Vall d’Horta i les muntanyes del voltant estaven plenes de mines d'aigua que els gran propietaris havien fet perforar en les seves terres a la fi d’aprofitar-les per regar els seus camps.



Per ordre, mina de la Font del Cuento, segona i tercera mina
de 'Arrabassada,  quarta, mina de can Travi.

Desprès de centúries en la que l’aigua era propietat de la corona que era qui se’n beneficiava dels drets d’utilització que es pagaven a través d’impostos als Ajuntaments els quals tenien la facultat de cedir els privilegis de consumició a famílies privilegiades, clergat i nobles, el Reial Ordre de 1835 donava la propietat de les aigües de mines, fonts, torrents, rieres o rius que creuaven unes terres determinades al titular d’aquestes terres , la Mina de Can Travi la de Can Cortada en són un exemple.

Segons explica Vicenç Martorell i Portas (1) que va fer el plànols parcel·laris del Pla de Barcelona a finals dels anys vint del segle passat «Entre Valldaura i Horta hi ha tanta aigua que podria abastar tot Barcelona» , del llibre de Carlota Giménez Riera, torrents i fonts als barris d’Horta.

Però la natura disposa de recursos propis, l’aigua és un element viu que necessita de tant en tant sortir a l’exterior donant lloc a l’existència de fonts naturals, de les que els voltants d’Horta n’estava plena, com eren la Font del Panorama, La Font Hortina, la Font de la Mulassa, la Font d’en Xirot, la Font de la Llet, la Font Tenebrosa, la Font de Can Soler, encara en plena activitat, la Font de Can Quintana o la Font del mina del Turó de la Peira i la Font d’en Fargues , que encara brolla i quines aigües es malmeten i són abocades al clavegueram, això en quan a Horta i els seus voltants. (Si les voleu conèixer en detall us convidem, a llegir el llibre Riera, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó)

Pel que respecte al Guinardó, les més conegudes són La Font Catalana i la Font del Cuento però, també existien: la Font del Bessons, la Font de Can Baró, a Font del Petons o la Font de la Paciència o la font de Can Vintró.




L’aigua del Pla de Barcelona, com en tot clima mediterrani s’ha vist condicionat sempre per èpoques de gran sequera i pluges de baixa freqüència i de sobtades riades en determinats mesos d’any.

Però com el creixement de les ciutats no s’atura, la necessitat d’aconseguir recursos aqüífers va augmentar exponencialment al número d’habitants. Els romans el segle II, varen fer construir un aqüeducte que feia arribar a Barcelona aigües del riu Besòs . En el segle X però, l’aigua que arribava a Barcelona des de Montcada a través del vell aqüeducte romà es perdia en la seva gran majoria pel camí.

Sobre el segle X, en època medieval sota el comptat del Comte Mir germà del comte Borrell, es va promoure la construcció d’un canal o rec des d’on passava l’aigua del riu Besòs a Barcelona; el Rec Comtal o Sèquia Comtal. L’aigua s’utilitzava tant per usos industrials, molins fariners, tintorers , adoberies, drapers i papereres així com pel reg dels horts de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals. Alguns trams del seu traçat es conserven avui dia al llarg del seu recorregut, però el principal i més ben conservat es troba dins les instal·lacions museístiques de l’antic mercat del born i és objecte avui dia de interessants estudis.

Per altra banda, es van aprofitar les aigües provinents de les fonts de la muntanya de Montjuïc per abastir algunes fonts públiques de Barcelona sobre 1313.

Durant el segle XVII, l’abastiment de Barcelona va a tornar a ser deficitari i van haver utilitzar-se les aigües de les fonts del Collserola, per exemple les fonts d’en Martí i d’en Cortès i les mines de Can Falcó i les del torrent de la Mare de Déu de Coll i la Diputació i finalment la de Sant Gervasi. Fins al final del segle XVIII però, les cases de Barcelona, s’abastaven de l’extracció d’aigua dels seus propis pous.

La rendibilitat de les mines d’aigua del Collserola depenia bàsicament de les pluges rebudes però en època de sequera baixava de forma alarmant el cabal. I es va haver de cercar novament noves deus o aprofundir les que ja existien.

Al segle XIX va començar la realització d’una important obra hidràulica que va canviar profundament l’estructura de proveïment urbà d’aigua de Barcelona però aquesta de la qual tenim petjades prou evidents sobre el nostre territori relatives als aqüeductes de Dos Rius i del Baix Vallès, que passen pel torrent de can Quintana, ara convertit en el parc de NOU Barris, però aquesta és ja una altra història.

Aqüeducte de Baix Vallès, sobre el torrent de Can Quintana,
 del anys 50, foto de E. Reguart
Aqüeducte de Dos Rius, al torrent de Can Quintana,
en una foto de Pere Olivé, sobre els anys quaranta.







Fonts consultades:  Llibre de Carlota Giménez i Compte «Riera, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó)


(1) Vicenç Martorell i Portas
Enginyer militar.
Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1879 —Barcelona,1956Dirigí la brigada topogràfica d’enginyers de l’exèrcit (1920-24) encarregada d’aixecar el Pla de Barcelona i els encontorns, per a estudiar la defensa marítima de la ciutat. El 1925 passà a dirigir la nova oficina del pla de la ciutat de l’ajuntament. Fou coautor de la planificació espacial del CENU (1937). Després de la guerra civil de 1936-39, ocupà el càrrec d’enginyer en cap de l’agrupació de serveis tècnics d’urbanisme i valoracions de l’ajuntament de Barcelona. Des del 1948 fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts. És autor de diverses obres sobre cartografia de Barcelona i coautor de l’obra col·lectiva Historia del urbanismo en Barcelona (1970).


(2) Francesc Carreres Candi -Advocat, historiador i polític.
Barcelona,1862 —Barcelona, 1937
Llicenciat en dret a Barcelona (1882), exercí activitats molt diverses, des dels estudis arqueològics fins a la recerca documental i a la divulgació periodística, l’excursionisme científic, la filatèlia, etc. Fou president de la Joventut Conservadora (1890) i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (1891-22), càrrec des del qual promogué la publicació dels documents inèdits de l’Arxiu Municipal:

diumenge, 18 de març de 2018

Gran noticia pels veïns del Guinardó TORRE GARCINI JA ÉS MUNICIPAL



Benvolguts veïns del Guinardó, desprès d'anys de reivindicacions i neguits de diversa índole hem de comunicar-vos que la Torre Garcini ja és oficialment de propietat municipal.

Sembla ser que el Jutge del Contenciós que havia de decidir sobre l'expropiació de la finca, ha dictaminat un justipreu  de set milions d'euros, en contra dels setze que demanava Núñez i Navarro en un principi o dels deu que va rebaixar últimament. L'Ajuntament d'entrada havia oferit pagar-ne cinc milions.

La Plataforma Salvem Torre Garcini, formada per veïns, l'associació de veïns del Passatge Garcini, l'entitat de lluita per la memòria històrica del Districte EL POU, l'Associació de Veïns Joan Maragall, ens congratulem d'aquest resultat, tot un èxit veïnal.




dimecres, 14 de març de 2018

LA RONDA DEL GUINARDÓ - una ferida oberta


Mapa de tota la zona de 1954

L’Ajuntament de Barcelona a principis del segle vint va projectar la manera de comunicar els pobles agregats a la ciutat de Barcelona, el projecte el guanyà l’arquitecte francès Léon Jaussely (1) que és qui va concebre el primer esbós d’un cinturó l’any 1903 en una zona encara sense urbanitzar amb algunes masies i horts.

El projecte va ser aprovat el 1907 després d'haver-se ajustat pels tècnics municipals. Amb tot, la seva implantació no es va produir formalment, sinó que va anar desenvolupant-se en diferents plans parcials al llarg del segle XX.

El pla, en el seu intent de racionalitzar el creixement barceloní, preveia actuacions en espais no urbanitzats. D'altra banda, es començava a configurar una realitat de “tipus de ciutat” diferenciada segons el nivell social. Mentre Sarrià, Sant Gervasi i Horta tenien una finalitat d'esbarjo, Sant Andreu i Sants aglutinaven fàbriques i classes obreres, mentre Gràcia mantenia un caràcter menestral. El pla configurava una visió de conjunt entre totes aquestes realitats i un creixement més o menys homogeni de l'eixample durant el modernisme i el noucentisme.

Però el projecte no es va tirar endavant de forma immediata per dos motius: la dificultat financera municipal, la contradicció de crear una edificació monumentalista i luxosa en barris obrers. Altra dificultat que només el temps podia arreglar, era l'allunyament del nou centre urbà ubicat, segons la proposta, a la plaça de les Glòries.

Línia verda recorregut primer del pla  de la Ronda.


La Ronda del Guinardó era una part d’aquest projecte i des de llavors va quedar lligada a la via de comunicació ràpida anomenada Primer cinturó de ronda i més tard, atès que la ciutat va anar creixent sense més aturador que les muntanyes que la rodejaven, es va anomenar ronda del Mig, ja que més amunt es duria a terme la ronda de Dalt.

Just en aquell moment comença a construir-se l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, en terrenys que en un principi havia de passar aquesta via, aquests projecte significaren la partició del barri del Guinardó en dos sense tenir present l’impacte que aquest fet podia tenir entre el veïnat. Molts del terrenys de l’actual Ronda del Guinardó van ser expropiats encara que sense actuació durant molts anys i es va denegar als seus propietaris la venda de les parcel·les o el permisos per a edificar-hi. El Pla Jaussely va quedar aturat en 1911.

A la dècada dels vint i fins 1936 la manca de diners aturà tots els projectes. La Guerra Civil i les seves conseqüències van fer que fins 1953 no es tornés a obrir el projecte del cinturó a través del Pla Comarcal de 1966, amb un traçat diferent al Guinardó clàssic, on s’executaren expropiacions de cases, edificis, locals comercials i indústries. Va començar aleshores una lluita veïnal que va arribar fins els anys noranta.

Amb l’arribada de la democràcia van començar les obres a la part del Baix Guinardó des del carrer Cerdenya fins el carrer Cartagena amb un traumàtic viaducte al mig del barri. Però a causa de les protestes ciutadanes per fi en 1985 es va enderrocar el tram amb direcció Besòs i l’any 2009 el de la banda de Lesseps.

(Foto: Bloc Jordi Cerdanya. http://jordicerdanya.blogspot.com.es) Barcelofilia

La continuació de la via més enllà de Sant Pau no va arribar fins els anys noranta, desprès de reivindicacions veïnals a la fi que l’afectació fos menor, tot i això els enderrocament van donar lloc a la desaparició d’una de les masies més interessants del Guinardó, Can Girapells - Can Basté, prop de la plaça Maragall un estiu de 2005, amb nocturnitat i traïdoria  en contra del desig del veïnat i que la masia es pogués arribar a salvar.

Mort d'una masia centenària - Can Girapells

Aquest tram es va inaugurar el 28 de març de 1999, pràcticament un segle desprès de la seva projecció.

Tal com hem vist, tot aquest moviment de terres va comportar la destrucció d’una part important del Guinardó antic, amb tot el patiment personal  que va comportar entre els veïns la demolició de les cases on havien viscut tota la vida i la partició desaparició de carrers que havien configurat sempre el paisatge vital de la seva població..

Per posar un exemple del molts que es podrien citar, el carrer Flors de Maig només en queda un petit vestigi com podem comprovar en les fotos de sota:

C. Flors de Maig  anys 60,  continuació del c. Oblit. Foto de Maria Vizcaya

Restes del c. Flors de Maig a la Ronda cantonada Rambla Volart


Seguidament reproduirem el testimoni d’una de les famílies afectades, explicat per una de les filles na Dolors Abad Noguera, reproduïm fil per randa les seves paraules:


TESTIMONI PERSONAL

Em dic Dolors i vaig viure al carrer Oblit  51, fins els 22 anys, que em vaig casar i el barri era massa car per mi.

El cert es que sempre he estat molt vinculada al barri, pels pares i sempre anàvem a casa els avis per qualsevol cosa.

Soc nascuda al 1960, i casi des de que recordo, la casa familiar ha estat afectada pel cinturó. Recordo els pares que deien que si ens feien marxar, ens donarien un pis a la Perona, o al Camp de la Bota.

Passaven els anys i no es feia res, però els meus pares no estaven tranquils amb la possibilitat de que haguéssim de marxar de casa.

Som tres germanes i jo soc la gran, i totes tres anàvem al col·legi Cardenal Spínola, de la Av. Verge de Montserrat i els meus pares no volien que les seves filles acabessin a un barri marginal, per això, sobre l’any 1971 més o menys, van comprar un pis al Passeig Valldaura, per si arribava el dia que havíem de marxar.

Van ser anys difícils, perquè la mare no treballava i nosaltres anàvem a una escola de pagament, però el meu pare treballava fins les 10 de la nit a dues feines i se’n van  sortir encara que amb moltes dificultats.

Amb tot això, la gent que estava afectada pel cinturó, no feia obres ni millorava casa seva, perquè sempre estava pensant que qualsevol dia els farien fora, així que el barri es va envellir molt i ningú feia millores. Al final els meus pares, veient que tot estava molt parat, van llogar el pis que havien comprat i van començar a arreglar el pis on vivíem. Primer la cuina, desprès els terres i el bany, perquè no es podia viure sense arreglar les cases.

Recordo com va desaparèixer can 60, al davant de casa meva, una finca molt gran amb grans palmeres i jardins, encara que no estava afectada. Hi van fer una gran casa de pisos. I un altre torre una mica més amunt també va desaparèixer.

Més tard, les casetes que feien cantonada amb el carrer  Vinyals  van quedar abandonades i els veïns ubicats a pisos de lloguer pel barri. Ells van guanyar amb el canvi, perquè les casetes eren poc més que barraques. També van desaparèixer dos o tres casetes molt mones del carrer Villar, en el tros entre Oblit i Rubió i Ors.

Amb tot això, la part superior del meu carrer, Oblit, va quedar molt abandonada. Les vivendes del “pasillo”, L'antiga pensió Synarvi, la torre del costat i la torre que feia cantonada. Aquesta última va tenir una mica més de vidilla, perquè va ser una escola uns anys i també va ser la casa dels Hare krisna uns quants anys més.

Torre del carrer Vinyals on hi van estar els Hare Krisna 

I van fer una primera part de les obres, crec que era la ronda Guinardó, que arribava fins el Passeig Maragall.

Però el barri feia força pena en alguns trams, perquè tot el que podia estar afectat pel cinturó, no  s’havia fet cap obra de millora i moltes cases es veien abandonades i lletges.

El meu pare va morir el juny del 2000 i encara no s’havia mogut res de res. Però poc desprès l’ajuntament es va posar en contacte amb la meva mare i els meus tiets que vivien al pis de baix, i també amb la resta de veïns que estàvem afectats. Van començar a construir els pisos de Teodor Llorente i ja es van fer tots els tràmits.




La última vegada que vaig veure casa meva va ser amb la mudança de la meva mare. Desprès no vaig voler passar per aquella zona, em feia molta pena. Perquè no entressin ocupes a les cases desallotjades, l’ajuntament va enfonsar les teulades automàticament, i així van estar mig derruïdes durant un temps.

He estat unts quants  anys sense passar pel meu carrer, no ho suportava, i a més, no conec res. Han canviat la configuració dels carrers i em costa molt d’imaginar com era abans.

Ara quan passo per allà, reconec que ha millorat molt, i es que feia molta falta. El mercat, el nou Cap, els carrers arreglats i les cases noves. Tota la zona on hi havia el descampat i el magatzem de cerveses Damm, que tanta por em feia quan era petita, per la quantitat d’homes que et sortien de darrere d’un dels camions ensenyant les vergonyes i espantant nenes com jo que anàvem al cole. Ara es un parc.

Però també tinc nostàlgia dels temps passats, i de les casetes del barri amb els seus jardins. De quan era molt petita i el meu avi em portava a la font del  “cuento” a buscar aigua.

Recordo la guarderia del carrer Vinyals, que era una casa que feia cantonada i de la que em vaig escapar quan era molt petitona. 

Recordo la escola a la que vaig anar els primers anys. Era una escola de monges i estava sota la església de la Verge de Montserrat. Vaig anar un parell d’anys i desprès les monges van tancar el col·legi, i el pares em van enviar al Cardenal Spínola.

Recordo els dilluns que la mare no tenia pa per fer entrepans, i em donava diners per comprar-me un croissant meravellós a la pastisseria Rosa d’Abril, al capdamunt del carrer Bisbal. Eren deliciosos.

Be, son molts i molts records, d’un barri que ha canviat molt. La meva mare viu molt contenta al pis que va comprar a l’ajuntament. La antiga casa era construïda molt senzilla i a l’hivern teníem molt de fred i a l’estiu moltíssima calor per estar sota terrat. Ella segueix molt integrada al barri,  als seus 83 anys, encara es voluntària al rober dels Mínims, i fins l’any passat era voluntària a l’Ajuntament de barri i ajudava a persones malaltes. Encara ara ho fa amb una senyora.

Be, aquí acabo.  Encara que ara visc a Terrassa, baixo quan puc pel barri i a casa la mare.

Dolors




(1) on Jaussely (Tolosa de Llenguadoc, 9 de gener de 1875 - Givry, 28 de desembre de 1933) fou un arquitecte i urbanista francès. (Wikipedia)

Fonts informatives: Joan Corbera  (Abans Guinardó - Can Baró)