dissabte, 17 de setembre de 2016

LA NIT MÉS OBSCURA - Els nacionals entren a Barcelona


Ah!, l'hospital si que li va agradar, era una torre amb un gran jardí i les criatures que no havien d'estar al llit, se les deixava sortir a jugar-hi.

La cambra era petita, de dos llits, en l'altra hi havia una nena de dotze anys de nom Violeta, estava tot el dia tombada i no podia moure's, sempre es quedava una estona fent-li companyia, parlant però s'avorria malgrat la seva mare li duia moltes joguines.




Fotos de l'hospital infantil Hospital de las Colonias Extranjeras.
Com l'hospital estava a Barcelona no estava molt lluny del Camp de l'Arpa 3), així que també li va portar una nina tant gran com ella, la Shirley Temple i quan se n'anava a jugar al jardí, li deixava a la Violeta aquesta nina tombada al seu costat a la fi que li fes companyia. Violeta deia que que era molt bona perquè li deixava la nina, la veritat és que no li agradaven les nines i menys aquella grandota. També li lligava a la capçalera del llit altres joguines, com ninos fets de llana o cotxets o bosses que li havia dut en Pasqualet.




En Pasqualet la venia a veure totes les setmanes i sempre li duia una bossa com les de la Mimí o la Daisy , en tenia de tots els colors, blancs, roses, blaus i cadascún duia una cara dibuixada diferent, de la Mimí, la Daisy, en Plutto, Mickey o de l'ànec Donald, tenia un munt de bosses.

Totes les nits li donaven de postre arròs amb llet, que li agradava molt i també li agradava el gran menjador, els vidres eren alts i tenien dibuixos de colors, era molt agradable, les taules eren rodones i baixetes i només per a quatre o cinc criatures, tot era molt plaent.

Jugar al jardí era fantàstic, els nens eren molt diferents dels que hi havia a Sant Llorenç de Munt.

Hi havia un que tenia atacs epilèptics i les infermeres els tenien dit que si queia, li posessin un pal entre les dents a la fi que no es mossegués la llengua i comprovessin si en caure s'havien fet sang, sinó només se l'havia de deixar sobre el terra que ja li passaria l'atac i sols s'havia de donar avís si sagnava. Mai no es va fer res de manera ja se li havia passat l'atac es posava dempeus i tornava a jugar com si res.

Jugaven molt a fet i amagar i a córrer i parar.

Hi havia un altre al que li faltava una cama que havia perdut en un bombardeig, però amb la crossa corria més que no pas ella amb les dues cames.

No entraven a la torre ni quan plovia, les bardisses del jardí eren molt espesses i no deixaven passar l'aigua, així que ens refugiàvem a sota i cantàvem.

Que llueva, que llueva
la virgen de la cueva
los pajaritos cantan
las nubes se levantan
Que si, que no,
que caiga un chaparron
que rompa los cristales
de la estación.

I si el ruixat era fort, més el hi agradava, les infermeres ni s'assabentaven, tenien massa coses a fer.


Foto de l'Hospital de les Colònies Estrangeres 

Només Violeta seguia blanca com els llençols i tombada sobre el llit.

I passà el temps fins que un dia tot es va posar de cap per vall.

Deien que els fatxes estaven a les portes de Barcelona, la gent gran estava molt espantada i es movien com bojos amunt i avall, embalant fitxers, medecines, coses de vidre. Els camillers també anaven com bojos ajuntant en els passadissos aquells nens que no es podien moure.

Als altres se'ls va dir que es vestissin, que guardessin les coses que poguessin en la seva maleta i que no es treiessin pas els abrics. Els van donar una tarja a la fi que se l'enganxessin sobre la roba amb una agulla imperdible i que no es moguessin del menjador ni destorbessin.

En mig d'aquell desgavell la seva mare va arribar i els va dir que s'enduia la nena per fugir, li van dir que no es preocupes per la seva filla, que seria evacuada amb l'hospital però ella va insistir i se la va endur.

Havia començat 1939 i la nena acabava de complir els cinc anys, el llarg 1938 s'havia acabat, l'hospital dels espies havia estat agradable però el món semblava avocat anar de de cap per vall.

Tenia fred , duia un abric de mariner que havia comprat la seva mare abans de pujar a Sant Llorenç de Munt, un preciós abric blau marí amb botons daurats.

Havien anat als magatzem El Águila i havia hagut de tombar el cap en darrera per poder contemplar l'àliga que lluïa dalt la torre dels magatzems. Van pujar al primer pis per una gran i ampla escala i allà en un recó hi havia un maniquí amb l'abric. La dependenta va protestar perquè era l'únic que quedava i segons va dir era de nen, es botonava al revés, però ella es va posar pesada com sabia fer quan li interessava molt una cosa i es va quedar amb l'abric de nen.

També duia les seves botes fins els genolls, així que no tenia pas fred però estava molt i molt cansada.

Els tramvies no funcionaven, només passaven camions i més camions, carregats amb gent apinyada i amb la cara molt blanca, Primer la mare la va dur a casa seva al carrer Fresser, on havia fet les maletes però les maletes pesaven molt, a més de les joies de la mare, havia bolcat els coberts de plata, així que havien parat a casa de l'oncle Nilo, a Gràcia a la fi de deixar les maletes, posar la roba en una d'elles i deixar la coberteria que pesava massa.

25 de gener de 1939 a Barcelona. Fugida dels republicans

El seu oncle estava molt furiós, volia que es quedessin, deia que no havia pas cap problema polític contra la seva mare, que no havia de témer res de Franco, però la mare li va dir que no volia veure caure la república que li en feia massa mal.

Així que van continuar caminant, amb una sola maleta, fins a la casa dels seus avis. El seu avi era un dirigent de la UGT, estava molt ocupat organitzant camions i de l'evacuació dels membres de les famílies del barri, l'àvia que també estimava molt la nena tampoc es va fixar massa en ella, estava atabalada fent i desfent maletes, decidint què s'enduia i què no, l'avi era més concret, dues maletes per família l'espai en els camions era per a les persones i no pas per a les coses.

Li va dir a la seva nora que no tenia espai ni per a ella ni per a la neta, que tot estava calculat i més que just, que es quedés a Barcelona, que ella no tenia antecedents polítics i que no li passaria pas res.

S'havia fet ja de nit, tota la ciutat estava a obscures i seguien caminant. Van creuar la plaça Catalunya i pujaven pel Passeig de Gràcia fins a la Pedrera, allà hi havia l'escola dels quadres comunistes, que també estaven organitzant combois de camions.

Quan van entrar la nena en la seva ingenuïtat de seguida va intuir perquè es deia escola de quadres, era un saló immens i el terra era de grans rajoles blanques i negres, segur que per aquest motiu rebia el nom de quadres.

Les xemeneies estaven enceses, molta gent en mànigues de camisa, carregant una pila de papers sobre els seus braços que deixaven caure al foc; estava ple d'arxivadors i mobles bolcats i de papers que havien caigut. Ningú no els hi feia cas, quan la mare va aconseguir parar a un d'aquells homes, aquest li va dir que no disposaven de lloc per a elles en els camions, que estaven formant un tren a la fi d'evacuar un hospital militar en la plaça Catalunya, que provés allà.

Així que van tornar a sortir a l'obscuritat del carrer, els llums estaven totalment apagats, totes les cases tenien les cortines tancades a la fi que la llum no hi arribés pas al carrer, això es feia perquè els avions que venien a bombardejar no poguessin localitzar res des de les altures.



Composició de Carme Martín

Els camions circulaven sense llums i la gent que caminava eren ombres obscures amb molta pressa.

Però a baix de tot del passeig de Gràcia s'apreciava una gran resplendor vermell en el cel, una de les ombres els va explicar que estava cremant l'hotel Colom i algú més va afegir que havien incendiat els dipòsits de la Campsa en el port, a la fi que no caiguessin en mans dels fatxes.


Composició de C. Martín

Estava cansada i amb molta gana, en tot el dia només recordava haver menjat a casa de l'oncle Nilo, una llesca de pa amb oli que li havia fet la seva tia Lídia, mentre l'oncle i la mare discutien.

L'oncle Nilo havia posat dins de la maleta un grapat d'avellanes, mig kilo de pa i un pot de llet condensada. Però igual que sentia que no es podia queixar pel cansament, tampoc no podia demanar menjar.

Ja no passaven camions, tan sols en van trobar un baixant pel passeig de Gràcia, eren carabiners, la mare els va demanar si les podien agafar, però anaven apilats amb les seves famílies i no tenien lloc, tampoc hi havia ja ombres esmunyir-se'n.

Van arribar a les escales que hi havia entre les dues fonts de la plaça Catalunya, ella les coneixia molt bé, per haver anat a agafar el metro o el tren de Sant Cugat on els seus avis tenien un petit terreny i somniaven en fer-se una caseta. Tampoc es veien llums perquè els vidres estaven pintats de negre per culpa dels bombardejos, però quan varen entrar es van veure inundades de llum i calor i a mesura que s'apropaven a les andanes dels trens es sentien un munt de veus parlant a crits i tothom alhora.

Des de dalt les escales, les andanes semblaven un formiguer com aquells que la tia Rosina tenia en el seu jardí, estava ple de gent movent-se, parlant a crits i no es veia pas cap tren.



Composició de Carme Martín

La llum era molt forta i els soroll també. Van baixar i van començar a moure's entre la massa. La mare es va sentir atreta per un grup de tres dones i un nen i una nena assegudes sobre el terra i recolzar des en la pared, es van presentar eren les germanes Daviu que tenien els marits al front i Neus amb els seus dos fills, era vídua, al final es va poder seure sobre el terra, sense treure's l'abric malgrat la calor que feia, no era pas qüestió de perdre'l en aquell desori. La mare com sempre va començar a parlar pels descosits, també parlava d'ella “que si la nena per aquí, que si la nena per allà”, però ningú no en feia cas de la nena ni dels altres dos xiquets que eren més grans que ella, onze i dotze anys va dir la Neus que era sorda com una tàpia.

Mentrestant, s'estava formant un tren per a un hospital militar dins el túnel però ningú no sabia pas si deixarien pujar civils.





Tots els que omplien l'andana eren dones i nens, hi havia un munt de basques que ja havien fugit un cop de les seves cases i s'havien refugiat a Barcelona. Les Daviu no sabien res de política, el marit de la Neus havia estat anarquista, moltes basques eren comunistes i unes altres, com la meva mare, es sentien simplement republicanes, ningú semblava tenir antecedents polítics però, cap volia ésser al país quan entressin els fatxes.

S'explicaven barbaritats del que havien fet i feien en llocs com Lleida i els afusellaments, afusellaven a qualsevol, tanmateix a la gent dels ajuntaments o només per haver estat jurat, quan van entrar a Madrid, a Vallecas ¡van afusellar fins vint-i-sis-mil persones!.
  • Mireu, un ferroviari ha pujat a la cabina!
La nena es va posar dempeus per mirar de veure alguna cosa, es va fins i tot pujar a un dels bancs. Hi havia un home pujat sobre la cabina de l'andana central i duia un megàfon i feia els possibles a la fi que la gent callés i per fer-se sentir.
  • Els ferits i el personal sanitari ja hi són als primers vagons del tren, hem enganxat tots els vagons disponibles al darrera, ningú no serà admès als vagons de l'hospital ni en l'ultim furgó de càrrega tancat.
La gent va començar a recollir les seves maletes, les mantes, inclús els matalassos, havia gent que deia que vivia sobre aquelles andanes des de feia un any, per por dels bombardeigs.

El tren va entrar lentament, la màquina i algun vagó va quedar dins els túnel, la mare i la nena van quedar pegades contra la pared i la gent va assaltar el tren.

Les Davius i la Neus amb els seus fills havien desaparegut.

La mare no es va moure fins que tothom va haver pujat, tenia por que no trepitjaren a la nena, es van acostar al tren, no hi havia forma d'entrar-hi, estava ple, fins i tot els estreps, de gent i d'embalums, mentre els ferits guaitaven per les finestres silents i tristos.

Algú les va cridar, eren les Davius, es van acostar a la finestra del tren i com no havia d'altra manera de fer-ho, la mare els va allargar la maleta i va alçar la nena en braços a la fi que l'agafessin des de dins, ella ja s'espavilaria per entrar malgrat l'aglomeració.

Finalment el tren va arrancar, eren les dues del matí del 26 de gener de 1939 i la nena tenia cinc anys i onze dies


CAMÍ DE FRANÇA

Duien el sostre del tren pintat de blanc amb grans creus vermelles, deien que d'aquesta manera l'aviació enemiga sabria que era un hospital i que no els bombardejarien però, els aviadors devien ser curts de vista perquè els van bombardejar igual i els avions els metrallaven, el cap de l'expedició era un metge coronel i molts cops donava ordres a la fi que es baixessin les cortines, deien que estaven creuant les línies enemigues que estaven ja per davant.

Quan els bombardejaven, el tren anava donant salts sobre les vies i el bombardeig era molt fort , el coronel feia para el tren i que la gent es dispersés pels camps, tombats sobre el terra, els que no podien baixar-se eren els de l'hospital i el grup de les Daviu, la Neus i la mare no volien baixar del tren. Es tombaven sobre el terra i es posaven per sobre els seients encoixinats perquè venien els avions i metrallaven el tren i les podia tocar alguna bala.

Una de les vegades, quan la nena es va tornar a seure en el seu lloc, va sentir que alguna cosa li cremava sota el cul, era un tros de metralla, tothom va dir que s'havia salvat de miracle però la seva mare no volia baixar del tren.

En una de les parades una de les basques va perdre els seus dos fills, la van tenir que tornar a pujar al tren a la força, cridava – Josechu!, Marichu!.- O quelcom semblant, deien que estava histèrica i la van haver d'atendre els metges dels vagons de l'hospital.

Per aquesta raó la mare no volia baixar pas, deia que era tan perillós estar fora com a dins, malgrat que la gent continuava baixant perquè havia corregut el rumor que el furgó de cua era ple de trilita i ja se sap que la trilita salta amb qualsevol cop i amb els salts que havia donat el tren quan bombardejaven!.


Refugiats arribats a França. 1939 . Arxiu Tarradellas


Fins que finalment van arribar a la frontera.....




NOTA: Les fotografies simplement il.lustren la narració no tenen res a veure amb la persona que ens ha cedir els seus records.


Record de la veïna del Guinardó R.P., adaptada al català per Carme Martín

Fonts d'informació: Estació de trens de la Plaça Catalunya en l'època., Fotos de l'Hospital Evangèlic de Barcelona que durant la guerra es va rebre el nom de Hospital de las Colonias Extranjeras. també va ser l' Hospital de Sangre (Cruz Roja) i Hospital de niños refugiados 

diumenge, 14 d’agost de 2016

CARLES I GIOCASTA K. CORMA, fills il·lustres del Guinardó

Aquest dos últims anys, degut al llibre que hem publicat sobre la història del barri,  han passat per les meves mans un munt de fotografies diferents amb un element comú el barri del Guinardó. 
Quan vaig veure les fotos dels dos germans Corma, d'entrada no vaig poder determinar on estaven fetes, me les vaig baixar a l'ordinador, vaig obrir una carpeta i allà van reposar fins que un dia parlant amb una amiga del barri, que té una memòria prodigiosa i a més és summament intel·ligent, tot parlant del  Guinardó d'abans de la guerra i dels seus veïns va sorgir el cognom Corma i es va encendre la llum.

Carrer Dos Rius (avui dia av. Mare de Déu de Montserrat), a la dreta el turó on estava el castell del Guinardó. Foto G. Casas Galobardes
Carrer Dos Rius cantonada Camí d'Horta, pard de la porta principal del Castell del Guinardó.Foto G. Casas Galobardes

Aleshores les fotos dels germans Corma jugant al carrer varen prendre forma, el carrer que sortia a les dues imatges era el carrer Dos Rius i la porta que feia cantonada era la principal del Castell de Guinardó.
Abans d'aquestes fotos no tenia ni idea de qui eren els germans Corma, no en sabia res de les seves vides, ni que durant molts anys van ser uns músics de molta nomenada. Vaig investigar per internet, en webs d'aquí i de sud-Amèrica, moltes hores amb els ulls fixats en la pantalla.  El fruït de tot plegat, juntament amb la informació de la meva amiga Raquel Piquer, han donat forma a la història que es relata tot seguit.

                                                                  ...---...

El matrimoni Corma-Centelles, ell home lliberal republicà exercia de metge a la ciutat de Barcelona; ella feia de mestressa de casa i d'ajudava del seu marit quan calia. Van tenir cinc fills, quatre noies: Hernestina, Edelmira (Mimi), Rosa (Rosina  i Mercè, i un noi de nom Antonio.

Tenir tantes filles a finals dels segle XX per a un pare de família,  era tot un inconvenient donat que per poder-les casar "com calia", sortida desitjable i finalista de moltes de les dones de l'època, calia dotar-les d'una quantitat important de diners i del seu aixovar. Els caps de família doncs, professionals autònoms com el sr. Corma, havien de treballar de valent per dotar les seves filles, i molts no ho arribaven a explicar degut a inesperats i improcedents atacs de cor o problemes de salut similars. 


Mantenir una llar al centre de la capital resultava bastant onerós i per aquesta raó van llogar una casa al carrer Dos Rius al Guinardó (avui dia avinguda de la Mare de Déu de Montserrat), on era molt més econòmic, encara que poc pràctic per qui havia de treballar a ciutat.

La tercera casa començant per la dreta era la de la família Corma.

La casa estava davant per davant del que es coneixia entre el veïnat com a Castell del Guinardó que a les primeries del segle XX, s'imposava solitari sobre un petit turó i gaudia una vista privilegiada sobre la resta de cases del veïnat. 
 
La casa de blanc del mig de la foto era la de la família Corma. Foto 1930 de Jordi Meca Marimon
El senyor Corma va morir a poc del trasllar-se amb  la família al Guinardó i la seva dona no va tardar molt en seguir-lo, així que tant les filles com l'Antonio el fill, van quedar sota la tutela de la filla gran del matrimoni l'Ernestina.
Ernestina Corma, artista deixeble d'Adrià Gual, als 20 anys havia cursat ja la carrera Superior de Magisteri, mètode pedagògic Montessori, donava conferències i era una virtuosa del piano. En 1907 a l'edat d'onze anys ja havia escrit un llibre de contes per a nens que portava per títol “Los niños en casa”.
Ernestina Corma. Foto revista Feminal
Segons recollia la revista Feminal de 1916, Ernestina als 20 anys va donar a l'Ateneu Barceloní, una conferència sota el lema la “Cultura, la dona i la pau” era, per demés, una dona feminista i d'idees avançades per a l'època.

L'Ernestina amb 23 anys, va conèixer un periodista rus de cognom Kussrow amb qui va conviure uns anys i amb qui va tenir dos fills, en Carles, el gran, que va néixer el 1919 i la petita Maria Giocasta, el 1923, aquest periodista viatjava contínuament i un bon dia ja no va tornar.
Per tirar endavant tanta família, va haver de dur a terme múltiples activitats, classes de piano, algun concert sola o amb la seva germana Rosina, conferències, escrits per a revistes especialitzades, algun llibre però, per sobre de tot es va dedicar a preparar als seus dos fills que des de ben petits van donar prova d'unes prodigioses dots per a la música, en Carles als tres anys donava ja petits concerts i na Giocasta també, ella a més a més tocava el violoncel..

Carles i Giocasta a casa seva al Guinardó. Foto 1930 Gabriel Casas Galobardes
Aquesta habilitat no passà desapercebuda entre els músics i intel.lectuals de l'època com el mestre Frank Marshall que dirigia l'escola de música pensionada per l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, destinada a recolzar a joves amb talent, qui se'n va fer càrrec de la seva preparació musical.
Carles va començar a tocar en actes públics al barri com la inauguració de l'Escola del Parc del Guinardó, coneguda popularment com l'escola del Bosc, on va donar un petit concert aprofitant l'assistència de les autoritats del Consistori, de qui depenien aquestes escoles, com l'alcalde en funcions Josep Branqué. Només tenia quatre anys.

Acte d'Inauguració de l'Escola del Parc del Guinardó. Foto Brangulí. 1923.
De 1921 a 1931, l'activitat artística d'en Carles i na Giocasta va ser important, com ho demostra l'àlbum de retalls de premsa i fotografies que Tristan Xancó Kussrow, fill de na Giocasta va lliurar a la Biblioteca de Catalunya per a la seva conservació i estudi, del que reproduïm seguidament alguna mostra.
  • 1921, Tomás Breton presenta a en Carles K. Corma en el Real Círculo de Bellas Artes, assegurant que era el cas de precocitat més extraordinària de la història de la música. Aquell mateix any en Carles Tocà davant dels rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia. Als tres anys fou pensionat per l'Ajuntament de Barcelona, confiant la seva educació al mestres Frank Marshall 1)

  • 23 Febrer de 1923, en benefici del Monte Pío del Sindicat Professional de Periodistes (Teatre Tívoli)
  • 24.11 de 1923 en la inauguració de les Escoles del Parc del Guinardó. (La veu de Sant Martí)
  • 27.5.1924 , en la Sala Granados (publicat a la Vanguardia).
  • 4.8.1924, en el Palau de les Belles Arts de Barcelona
  • 15.8.1924, en el Saló de la Reina Regente a Barcelona
  • 19.8.1924, en l'Escola del Mar.
  • 25.3.1925, Funció religiosa a càrrec dels alumnes del Liceu Ave Maria, en la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, a mig construir.
  • 18.2.1927, Círculo Equestre.
La Reina Victoria Eugenia, va patrocinar l'actuació dels petits artistes a Londres
En 1927 en el Saló de Cent de l'Ajuntament (en Carles tenia 8 anys i Giocasta 4), els petits artistes van entrar al Saló acompanyats de la seva mare, de l'alcalde de l'època el Baró de Viver, el seu mestre en Frank Marshall i la majoria de tinents d'alcalde, així ho recull el diari de La Vanguardia. Remarca l'article, que no es tractava de nens prodigis sinó de nens molt intel·ligents que malgrat la seva edat, reciten i escriuen música que estava causant admiració entre artistes de fama mundial.
1930 En un concert al Palau de la Música on els presenta en Pau Casals. (1930, cercle de concerts de l’Associació Obrera de Concerts).


 
En 1933 Ernestina Corma va impartir juntament amb Carolina Molina, un curs de mètodes per a l'ensenyament musical, en l'escola catalana MOSSEN CINTO
En 1938 es casen Giocasta K. Corma amb Ernest Xancó i Creixell 2), ella encara no tenia ni 18 anys. A París en 1939, neix la seva filla Elsa.

 
....
1939, Ernestina Corma i els seus fills, Carles i Giocasta, van camí de l'exil.li en el vaixell el “Winnipeg”, junt amb d'altres intel.lectuals que fugen de la dictadura espanyola. S'estableixen a Buenos Aires on fundà en 1943 una acadèmia de piano que ha esdevingut una de les més prestigioses d’Amèrica, conjuntament amb els seus fills Carles i Giocasta, dirigida només per Carles des del 1954, any que Giocasta passà a dirigir una nova acadèmia a Santiago de Xile.
Sobre els anys 40, Giocasta K. Corma es divorcia d'Ernest Xancó i es casa amb Enrique Iniesta Cano 3), violinista de talent, amb qui té tres fills més, José Ignacio, Maria Paz i Victòria. Enric Iniesta va  formar part de la "'Orquestra Sinfónica de la Ciudad de Mendoza" i mestre  de la "Escuela Superior de Música" de la mateixa ciutat.

1967, GiocastaK. Corma, dirigeix una nova acadèmia de música a Mendoza (Argentina). A Carles el fan catedràtic de música a la Universitat de Geòrgia, EUA.


Ernestima Corma va morir a Buenos Aires el 1960.
Giocasta K. Corma, mor prematurament a l'Argentina el 1977, només tenia 54 anys
Carles K. Corma, mor a Georgia (EEUU), el 1985
Ernest Xancó Creixell, primer marit de na Giocasta, mor el 1993
Enrique Iniesta Cano, últim marit de na Giocasta, mor el 1969



  1. Acadèmia Marsahall – Associación Musical Granados-Marsahll, fundada pel músic Enric Granados.
  1. Ernest Xancó i Creixells, violoncelista, compositor i director d'orquestra, format al Conservatori del Liceu i format per Pau Casals. Giocasta K Corma va ser la seva primera esposa.
  2. Enrique Iniesta Cano, violinista espanyol nascut a Madrid .En el Reial Conservatori de la seva ciutat natal fou alumne d'Antonio Fernández Bordas. Aconseguí assenyalats triomfs a Espanya i també a Portugal, Alemanya i altres països estrangers. Se'l nomenà professor de virtuosisme en el Conservatori madrileny, i fou membre fundador de l'Agrupació Nacional de Música de Cambra. Més tard, anà a Xile on entrà a formar part de l'Orquestra Simfònica de Santiago. Després a Mendoza, fou professor en l'Escola Superior de Música, i així mateix arribà a ser violinista de l'Orquestra Simfònica d'aquella ciutat.
Fonts Informatives:
*Agraïment especial a Raquel Piqué, amiga de la família Corma, de qui hem rebut molta informació. Informació biogràfica de l'Enciclopèdia Catalana i de la Viquipedia, Diario ABC, Revista Feminal 1916. Fotos de Fabriel Casas Galobardes, de l'Arxiu Nacional de Catalunya.




dimarts, 10 de maig de 2016

CAN SOLER

Maqueta que es troba a la Casa Groga, reprodueix la contrada a finals del segle XIX. Maqueta del Col.lectiu Agudells de 1994. Extreta de la Revista El Pou número 5
Can Soler és una masia situada en la que actualment es coneix com carretera de Sant Cugat, a prop de Sant Genís dels Agudells. Aquesta masia no ha canviat la seva fesomia al llarg del anys, no fa masses anys va ser rehabilitada i actualment acull una escola d'Art Floral de Barcelona Activa.



A l'esquerra dalt la muntanya Can Soler. Conjunt de cases de Sant Genís dels Afudells 1900 foto J. Anglada.


Es tracte d'un edifici de forma general rectangular i consta de tres crugies *,  té coberta de teulada àrab i a la façana encara s'hi poden veure uns notables esgrafiats. No és una gran masia donat que les seves dimensions són més aviat reduïdes i, com ja hem indicat més amunt, ha conservat en gran part la seva aparença primigènia.





Vista de Sant genís i la masia de Can Soler a l'esquerra de la imatge. Foto autor desconegut. 

Consta de planta baixa, pis i golfes i té coberta a dos vessants que desaigüen en la façana principal i posterior. La façana principal està composta segons tres eixos, delimitats amb finestral d'arc rebaixat. Les façanes presenten esgrafiats amb forma de carreus i la principal té una línea horitzontal amb motius florals que marquen els nivells del forjat i el ràfec. En cadascun dels laterals hi ha un cos de planta baixa adossat, que provablement constituïen uns annexos agrícoles. El de mig dia té una garita a la part superior. Davant la casa hi ha un gran hort que es rega amb una bassa de grans dimensions que prové d'una mina d'aigua.


Fotos de procedències diverses d'internet

Per les seves característiques constructives podem afirmar que es va bastir durant el segle XIX. A diferència d'un gran nombre de masies, can Soler es va construir en una sola fase que s'ha mantingut intacte fins l'actualitat, degut a que va estar habitada per uns masovers que van tenir cura dels horts fins l'any 2000, que va passar a mans de Barcelona Activa.

Està situada al torrent de la font del Bacallà. La primera referència històrica de la masia de can Soler la trobem ja a les actes capitulars del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron.

Amb data 29 d'abril de 1801, la masia és citada com a Can Berengueras, àlias Casa Boix. Aquest darrer nom el va conservar durant tot el segle XIX. Durant el segle XX se la comença a conèixer com a granja Soler degut al nom del propietari que es deia Antoni Soler. Finalment afegirem que també se la coneix amb el nom de can Gener.

A prop de la masia, concretament a la seva dreta hi ha una gran bassa d'aigua de la mina de la font del Bacallà que servia per regar els conreus.

Segons el WEB Fonts del Collserola, la Font del Bacallà és una font de construcció molt elaborada formada pel frontal de pedra vista encastat al marge on hi ha un relleu de pedra amb el nom de la font i una placa. Té d'un tub en forma de corba per on raja un bon doll d’aigua. Disposa d'una bona base de pedra vista de forma semicircular, on la petita bassa queda enfonsada. Als dos costats de la font hi ha uns llargs seients de pedra.

La font en qüestió està situada a la dreta del torrent del mateix nom.

Font del Bacallà, foto de la campanya  Recuperació de les onts al Parc de Collserola





Tot el conjunt guarda encara el gust de la vida de pagès que devia tenir la contrada durant el segle XIX, els horts ara són horts urbans que treballen els veïns de sant Genís.




* Espai comprès entre dos murs de càrrega



Fonts informatives: Carlota Giménez Compte "Masies,Cases Senyorials i Torres d'Estiueig a la Zona d'Horta".

Revista El Pou de divulgació Històrica, nº 5

WEBS: